Crisi a la monarquia

Joan Carles I, de la glòria a la caiguda en picat

Els qui avui impugnen el 'règim del 78' no poden tenir una icona més clara de la decadència que imputen al sistema: la del seu artífex principal

4
Es llegeix en minuts
Joan Carles I, de la glòria a la caiguda en picat

Felip VI ha renunciat a l’herència paterna i ha retirat l’assignació anual de 194.232 euros al seu progenitor, perquè ha transcendit que aquest presumptament va rebre 100 milions d’euros saudites mitjançant una fundació, Lucum, el segon beneficiari de la qual era el seu fill. El gest de Felip VI evidencia com el rei emèrit, que va gaudir de gran popularitat fins als anys noranta, avui és l’actiu més tòxic de la Corona. Vegem-ho.

Joan Carles I va arribar a Espanya el 1948 (amb 10 anys) per ser educat sota la tutela de Francisco Franco, i va estar sota la seva fèrula fins que aquest va morir el 1975. De resultes d’això, la relació de Joan Carles amb el seu pare, Joan de Borbó, va tenir grans tensions. Això es va deure que la llei de successió que el 1947 va fer aprovar el dictador li permetia escollir el seu successor a títol de rei. Joan va témer llavors que Franco elegís el seu fill com a futur monarca i ell quedés pretèrit, com va succeir el 1969. L’any anterior havia nascut Felip, el Monarca actual, cosa que va afavorir que l’autòcrata designés Joan Carles com a successor, ja que tenia un hereu. Al morir Franco el 1975 va ser proclamat rei.

La llei per a la reforma política

El flamant monarca va sorprendre llavors els ultres i els opositors a la dictadura al promoure la ràpida instauració d’una monarquia parlamentària. D’aquesta manera, el gener del 1977 es va promulgar la llei per a la reforma política que va desmantellar el franquisme i que va permetre celebrar aquell juny les primeres eleccions des del 1936. Les noves Corts van aprovar una Constitució el 1978. Com a colofó del canvi espectacular, Joan Carles I va frustrar amb la seva oposició el cop d’Estat castrense del 23-F del 1981. Això va crear el ‘joancarlisme’: l’adhesió d’esquerrans i republicans al monarca (que no a la Corona). I la seva popularitat va assolir el zenit a l’aconseguir la quadratura del cercle: el rei que Franco va escollir s’havia consolidat com a rei dels demòcrates.

En aquest escenari el monarca va ser enaltit com a «pilot del canvi» polític i el seu tracte ‘planer’ li va conferir una aura de proximitat. La popularitat de la monarquia va ser enorme i en els sondejos del CIS la seva valoració va arribar al 7,4 sobre 10 el 1994 i 1995. Després va tenir una erosió lenta, amb puntuacions superiors a 6 fins al 2006, quan van caure a 5, i no s’han recuperat. Amb el ‘cas Nóos’, que va esclatar el 2011 i va involucrar Iñaki Urdangarin i la infanta Cristina, va arribar el suspens (4,8). Però va ser el mateix rei Joan Carles el que va assestar un cop a la imatge de la Corona el 2012 al transcendir la seva cacera d’elefants a Botswana i l’existència de la seva amiga Corinna zu Sayn-Wittgenstein. La valoració de la monarquia va caure al CIS a 3,6 el 2013 i 3,7 l’any següent. Per això el Rei va abdicar aquell any: calia aturar la devaluació alarmant de la institució. Significativament, després d’obtenir un 4,3 el 2015 el CIS ja no va preguntar més per la Corona.

El juliol del 2018 la popularitat del rei emèrit va rebre un cop demolidor al filtrar-se converses privades de Corinna que al·ludien als seus tripijocs financers, que han desembocat en la situació actual. Va afirmar que Joan Carles I no distingia «entre el que és legal i el que és il·legal».

Un afany pecuniari arrelat

S’ha de destacar que aquest afany pecuniari estava molt arrelat en la seva família. Les finances ja van preocupar Joan de Borbó en el seu llarg exili portuguès i van inquietar també el seu avi Alfons XIII a l’exiliar-se el 1931 amb els seus sis fills. No sorprèn, doncs, que quan Joan Carles era un príncep al qual El Pardo controlava fins i tot les ‘coca-coles’ truqués al periodista Jaime Peñafiel quan va firmar el seu gran contracte amb ‘¡Hola!’ perquè –segons va afirmar el periodista– «volia saber que li pagarien», alhora que va lamentar la seva assignació. Ara aquesta qüestió afecta de ple Joan Carles I (i de retruc la Corona).

Notícies relacionades

Es pot pensar que la seva conducta laxa i vetllada en els afers crematístics la van facilitar diversos factors: la seva inviolabilitat constitucional, l’opacitat de les finances règies (només publicades el 2011 sota l’efecte del ‘cas Nóos’), la falta de límits oficials en aquesta qüestió i a acceptar regals, i un tracte cortesà durador de mitjans polítics i de comunicació. El que s’ha exposat indica que el rei emèrit va oblidar la filosofia que va insuflar al seu fill: «Escolta, no et creguis que això està guanyat ‘pa’ sempre. Aquí cal guanyar-se el sou dia a dia. [...]. Si ens ajaiem a la fresca, ens fotran fora». I una mica d’això hi ha, ja que els qui avui impugnen el ‘règim del 78’ no poden tenir una icona més clara de la decadència que imputen al sistema: la del seu artífex principal.