31 març 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Estat d'alarma i autonomia

Borja Puig de la Bellacasa

Estat d'alarma i autonomia

Xavier Arbós

Limitar l'autogovern és constitucional, de manera excepcional i temporal, mentre duri la crisi sanitària que justifica l'estat d'alarma

La distribució de competències en l’Estat de les autonomies és un assumpte complex i d’aquí neixen algunes crítiques. Són retrets comprensibles que solen contrarestar-se amb dos arguments: la descentralització permet decisions més raonables, ja que la decisió es pren a prop del problema i amb més coneixement; a més, la col·laboració entre els diversos nivells de govern corregeix les disfuncions que poden sorgir de la pluralitat de centres de decisió. No obstant, hi ha ocasions en què apareixen problemes greus que requereixen solucions ràpides, i d’una extensió que no pot reduir-se a demarcacions administratives o polítiques.

Estem davant d’una d’aquestes ocasions. La crisi del Covid-19 és un problema global seriós, i ve a tomb el que va dir fa poc més de 30 anys el sociòleg Daniel Bell:« l’Estat és massa petit per als grans problemes de la vida i massa gran per als petits». Però, a falta d’una globalització política prou capaç de respondre a la pandèmia, els estats han de respondre. Han de fer-ho mitjançant els instruments legals de què disposen, i en el nostre cas s’ha fet mitjançant la declaració de l’estat d’alarma. Quan se n’han conegut els detalls, s’ha criticat el seu efecte centralitzador: s’ha arribat a comparar amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i no hi estic d’acord.

Al seu moment vaig discrepar de l’aplicació del 155, ja que la nostra norma suprema atribueix al Govern central la facultat de «donar instruccions», però no la de destituir autoritats autonòmiques ni la de substituir les que tenen la facultat de convocar eleccions anticipades. Pel que fa a l’estat d’alarma, en canvi, crec que es respecten les previsions constitucionals al decret dictat per l’emergència sanitària. L’article 116.1 de la Constitució disposa que una llei orgànica reguli els estats d’alarma, excepció i lloc, «i les competències i limitacions corresponents». L’alteració de la distribució de competències i les limitacions dels drets, de caràcter excepcional i temporal, és el que efectua la llei orgànica 4/1981, dels estats d’alarma, excepció i lloc. Aquesta llei estableix, entre els supòsits en els quals és procedent la declaració de l’estat d’alarma, l’existència d’una crisi sanitària (art. 4.b). Per a la gestió de l’estat d’alarma l’autoritat competent serà el Govern central, i només pot ser-ho per delegació el president de la comunitat autònoma si la crisi se circumscriu a la mateixa (art. 7). Aquest no és el cas, per la qual cosa s’aplica l’article 9.1 de la llei i els funcionaris autonòmics passen a dependre del Govern central pel que fa a la gestió de la crisi. En aquesta línia va l’article 4 del reial decret que va publicar el BOE la nit de dissabte passat.

Crec que el reial decret encaixa amb la Constitució i amb la llei orgànica en la qual es regula l’estat d’alarma. La primera permet incidir en la distribució de competències; la segona concreta la seva alteració en els supòsits de crisi. Es pot criticar el reial decret pel rigor amb què es limita l’autogovern, però em sembla que hi ha pocs motius per atribuir-li un desbordament del marc constitucional com que alguns atribuïm en el seu moment a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. En tot cas, com va ocórrer amb l’aplicació anterior de l’estat d’alarma per la vaga dels controladors aeris, el reial decret pot arribar al Tribunal Constitucional si alguna comunitat autònoma l’impugna.

Ara bé, és imprescindible recordar que l’aplicació de l’estat d’alarma té un caràcter excepcional i ha de ser limitat en el temps: 15 dies, que poden ser prorrogats amb autorització del Congrés dels Diputats. No pot perpetuar-se, perquè significaria una alteració de la Constitució. Els règims excepcionals, com l’estat d’alarma, només han d’existir durant el temps en què duri la crisi que els justifica i respectant les regles que els emmarquen.

S’ha limitat l’autogovern i cal comprendre les reticències que això suscita. Per això, i al marge del debat sobre la correcció jurídica de la mesura que es comenta, seria un error pensar que aquesta centralització parcial i temporal assegura l’eficàcia automàtica de les decisions que es prenguin. Les autoritats autonòmiques i locals tenen un coneixement insubstituïble dels problemes concrets, de manera que continua sent necessària la col·laboració entre els diferents nivells de govern. Els organismes que l’asseguren han de mantenir el seu funcionament i el diàleg ha de seguir.