Lliçons d'una situació límit

La pandèmia com a oportunitat

L'emergència del coronavirus exigeix una medicina econòmica que eviti una crisi bessona, sanitària i econòmica

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp52769409 limpieza metro200313114411

zentauroepp52769409 limpieza metro200313114411

La pandèmia pel Covid-19 pot ser un experiment natural extraordinari per construir una societat més justa i solidària, una economia més productiva i inclusiva i una política més orientada al bé comú que a l’interès partidista. Però, per les raons que diré més avall, no estic segur que sapiguem aprofitar aquesta oportunitat. En qualsevol cas, permetin-me assenyalar quatre raons per les quals penso que la pandèmia és un experiment natural extraordinari per construir una societat millor. 

La pandèmia posa de relleu la importància de disposar de sistemes sanitaris públics universals. Cal esperar que a partir d’ara ningú, per ideologia o interès privat, posi en risc el sistema públic de salut. Frenar la pandèmia exigeix la mobilització de tots els recursos sanitaris disponibles, tant humans com de tècnics, públics i privats. Cal invertir en proves ràpides per identificar qui està malalt i on ha contret la infecció. Equips per atendre els pacients greus. Ampliar la telemedicina perquè els pacients no greus no hagin d’anar als serveis hospitalaris i puguin quedar-se a casa. Contractar nou personal sanitari i trucar a metges i infermeres retirats, així com metges militars. Estem en una economia de guerra.

Per la demanda i per l’oferta

La pandèmia exigeix una medicina econòmica que eviti una crisi bessona, sanitària i econòmica. L’experiència de la crisi de 2008-2013 ens ensenya que és millor i menys costós evitar la caiguda de l’activitat econòmica i de l’ocupació que haver de sortir després al rescat dels bancs, les empreses i els aturats. La crisi actual és més complexa. Ve pel costat de la demanda i de l’oferta. Cal evitar que les empreses tanquin per falta de liquiditat. Cal donar cobertura d’ingressos als empleats des del primer dia en què quedin temporalment sense feina. I cal fer arribar ingressos addicionals a les famílies que veuen com augmenten les seves despeses pel tancament d’escoles i atenció als familiars. Tot això incrementarà la despesa pública. Però és millor endeutar-se per evitar la malaltia que per curar-la.

La pandèmia introdueix un sentit de perill col·lectiu davant el qual la societat respon de manera solidària. Alguns experts i polítics creuen que davant d’una gran catàstrofe la gent es comporta de manera espantadissa, indisciplinada i egoista. No és cert. La majoria es comporta de manera solidària, donant prioritat als altres abans que a si mateixos. I està disposada a canviar les normes socials, tant interpersonals com relacionades amb el lleure i el medi ambient. No és cert que només les societats totalitàries com la Xina siguin més capaces d’acceptar mesures dràstiques com les quarantenes. Les societats liberals poden fer-ho amb un millor equilibri entre restriccions i respecte a les llibertats i els drets humans.

I la quarta. La pandèmia permet construir empreses més productives i inclusives. El canvi cap a normes socials més solidàries i sostenibles s’ha de produir també al si de les empreses. Els directius i accionistes tenen una oportunitat d’or per mostrar la seva orientació al bé comú. No es tracta de salvar només les empreses, sinó tots els interessats en el seu manteniment i rendibilitat a llarg termini. És necessari negociar una flexibilitat més elevada sense trencar la relació laboral, acompanyada de més compromís col·lectiu. Alguns temen que sorgeixin molts ‘free-riders’ (‘aprofitats’). Però l’evidència que tenim els economistes no recolza aquest temor. D’aquesta manera, la crisi econòmica durarà el que duri la sanitària. D’una altra manera, tornaríem a tenir una altra dècada perduda.

Escepticisme davant esperança

¿De què depèn que es materialitzi aquesta oportunitat que porta la pandèmia per construir una societat millor? Del funcionament de la política, tant de la nacional com de l’europea. I és aquí on l’escepticisme desafia la meva esperança.

Notícies relacionades

En el pla nacional, tenim una fornada de polítics joves i inexperts que fins ara han estat lluitant per veure qui és el més llest de la classe. La pandèmia és una oportunitat perquè posin el bé comú davant dels seus interessos partidistes i personals. Ja veurem si aproven aquest examen.

En l’àmbit europeu, veig que el Banc Central Europeu està per la feina, però no adverteixo en els dirigents polítics consciència del sentit d’urgència. Segueixen sota la nebulosa mental de l’austeritat i dins de la cotilla de les regles del dèficit i el deute. És l’última oportunitat que tenen les autoritats de la zona euro per dissenyar una medicina econòmica que eviti una altra recessió i donar lloc a altres ‘brexits’. Si no canvien, al Govern espanyol no li quedarà més remei que forçar més enllà del límit les clàusules d’excepcionalitat del pacte d’estabilitat i creixement. Però mantinc una esperança escèptica que la política europea entengui el sentit d’urgència del moment.