Anàlisi

No és país per a velles

Els estudis sobre la pobresa assenyalen que les dones grans són un dels grups amb pitjor taxa d'exclusió social

Es llegeix en minuts

Una de les grans fites del feminisme contemporani ha sigut el posar sobre la taula que ni la lluita per la igualtat de drets de les dones, ni l’opressió a aquestes, és homogènia. Una dona blanca, de classe mitjana, amb un cos normatiu i sense diversitat funcional a priori ho té millor en la vida que una que no compti amb aquestes característiques. A admetre això –que escrit així sona a bajanada– el feminisme ha sigut punter respecte a altres lluites socials, i tot i que encara queda un llarg, llarguíssim camí per recórrer, com a mínim existeix un reconeixement que en el cant coral de la lluita pels drets de les dones s’han de sentir alt i clar les melodies silenciades.

Em considero una privilegiada per tenir aquesta tribuna des de la qual opinar, però soc conscient que l’acumulació de circumstàncies positives que ho han fet possible té molt a veure amb tot això que els deia. Però hi ha un grup la veu del qual rarament es troba a faltar en aquests debats: el de les dones grans. Sí, es comença a parlar de la invisibilitat de les dones a partir dels 50, i això està molt bé. Per exemple, aquest és el nom i el tema de la desitjable nova pel·lícula de Gracia Querejeta. En la indústria i en la publicitat s’explota comercialment el que es percep com un nou nínxol de mercat, amb noves línies de negoci destinades a vendre cremes i roba que perpetuïn un aire de frescor i vitalitat. S’escriuen articles sobre ‘cougars’, sobre turisme actiu, sobre pioneres del lideratge femení... però s’eludeix la qüestió de fons.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Et pot interesar

Les dones grans –grans de veritat, amb les seves xacres, la seva pensió de viudetat que a penes els permet arribar a fi de mes, i un món que les encasella als papers d’àvia abnegada, sogra rondinaire o madrastra del conte– escasses vegades apareixen a les capçaleres de les manifestacions o centren les assemblees. Silenciades de joves per un entorn hostil, se les silencia de grans perquè més enllà de l’exaltació sentimental hi ha poc interès pel que diuen, o perquè es pensa que van perdre l’ocasió de lluitar, o perquè simplement no es vol reconèixer que la joventut és un privilegi com qualsevol altre. El seu silenci, que deia Raimon, és antic i molt llarg. Vaig veure la foto d’una pintada que deia: ‘Visita a la teva àvia. Això també és feminisme’. Jo afegiria: quan hi vagis, escolta-la. Aparca on la teva moto deixi passar un taca taca, fes que la teva empresa adapti la paperassa a la gent gran, cedeix el teu seient al bus i vota partits que no precaritzin la sanitat pública. El sentimentalisme i la cosmètica per a la tercera edat serveixen de poc; la justícia social i l’empatia són revolucionàries.

Els estudis sobre la pobresa assenyalen que les dones grans són un dels grups amb pitjor taxa d’exclusió social. En la intersecció d’aquestes dues opressions hem de posar el focus. Sense un sistema just de dependència, sense que tinguin garantides les mínimes condicions materials, sense deixar de tractar-les com si fossin una altra vegada nenes, no podem considerar-nos veritablement feministes.