¿Què li passa a l'economia?

L’economia espanyola perd ritme, a poc a poc, però la desacceleració ja es notava des d’abans de la crisi del coronavirus. ¿Per què passa això des de fa un temps? Aparentment, no ens passava res greu. El 2015 el PIB creixia a taxes pròximes al 4%; el 2019 es va moure al voltant del 2%, i aquest any esperem poc més de l’1,5%. Bé, no està malament; economies més pròsperes que la nostra, com Alemanya o França, estan creixent força menys. Probablement, diuen els experts, el creixement potencial està al voltant de l’1,5%, o sigui que anem a velocitat de creuer. Sí, però, ¿per què no tornem a créixer al voltant del 3% o el 4%?

Em sembla que la resposta és: perquè no hi havia res que expliqués aquest creixement. El 2015, el bon any que hem comentat més amunt, sortíem d’una recessió profunda, i ho teníem tot a favor: capacitat productiva ociosa, mà d’obra disponible, maquinària que necessitava renovació, iniciatives d’inversió, tipus d’interès baixos, un optimisme raonable en tots els sectors, costos laborals moderats... Ara, aquests factors que explicaven un creixement alt han desaparegut, també en altres països de la Unió Europea.

Si el que acabo d’explicar és veritat, llavors ens quedaven, principalment, quatre sortides. Una, continuar igual: créixer a la nostra taxa potencial del voltant de l’1,5%. No ens agrada, perquè suposa tenir un creixement lànguid. Perquè, a més, la llei de Murphy continua en vigor: si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament. I això és el que va passar amb la crisi del coronavirus.

Aquesta crisi ja té un impacte innegable, tot i que encara moderat. Però no canviarà el creixement de la nostra economia, després d’un període d’ajustament, que els experts internacionals calculen entre tres i nou mesos. La caiguda de la demanda serà transitòria; la pertorbació de les cadenes de subministrament pot ser més llarga, i amb efectes importants en alguns sectors. Al final de l’episodi la taxa de creixement potencial no serà gaire diferent de l’1,5% potencial. De manera que tornem a la pregunta: ¿Què podem fer? Amb o sense coronavirus, la debilitat de l’economia espanyola no se solucionarà sola.   

La segona sortida és practicar polítiques expansives. Però això no sembla fàcil. El Banc Central Europeu està revisant la seva estratègia, perquè uns tipus d’interès pròxims a zero no són capaços de reanimar la demanda, i creen altres problemes, com l’abundància d’empreses zombis, les que sobreviuen allargant crèdits que no poden pagar –i alguna cosa d’això hi ha darrere del nostre poc creixement actual. I la política fiscal s’enfronta amb un alt nivell de deute, que no ens perjudica gaire amb tipus d’interès baixos, però que seria un problema important si aquests tipus fossin una mica més alts. Amb motiu de la crisi del coronavirus s’estan prenent mesures expansives que, en tot cas, tenen efectes dubtosos: tenir tipus d’interès més baixos no reanimarà la demanda, a curt termini, i sens dubte no solucionarà el problema de les cadenes de subministraments. Com a molt generaran eufòria a la borsa, però sense un aliment ferm en l’economia real.   

La tercera solució és que ens en treguin altres persones. ¿Qui? ¿Una Europa que amenaça de desmembrar-se i que està més feble que nosaltres? ¿La Xina, amb els seus grans problemes? ¿Els Estats Units, en ple replegament nacionalista? ¿Un Banc Central Europeu amb poques municions? ¿Una Comissió Europea sense un programa definit?

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

La quarta és l’única que em sembla viable: un programa de reformes que ens permeti anar corregint els problemes que, mentre no s’arreglin, no ens deixaran créixer: un mercat de treball paralitzat amb taxes d’atur al voltant del 14% i una elevada temporalitat; un sistema educatiu que no prepara prou les noves generacions perquè pugin al tren d’una economia puixant i amb energia; un sistema d’innovació que pinta molt bé en alguns sectors, però que fa aigües en d’altres; massa empreses petites amb dificultats per créixer; unes institucions antiquades... i un Govern curtterminista, com tots els que hem tingut en els últims anys.

La crisi del coronavirus sembla que amaga els problemes de fons de l’economia espanyola: ara tenim alguna cosa a qui donar les culpes dels nostres problemes. Però els problemes continuen presents. Les famílies n’haurem de patir els costos; les empreses hauran de fer un esforç extraordinari, i el Govern... ¿què farà?