Conseqüències d'una epidèmia
El coronavirus i la salut de l'economia
El que està passant hauria de servir d'estímul per abordar les disfuncions del model de globalització i del discurs dominant
zentauroepp52440693 people wearing sanitary masks queue outside a supermarket in200223192032 /
Tots ens preguntem com és possible que el que semblava un brot víric circumscrit a una regió de la immensa i llunyana Xina hagi provocat, en poques setmanes, un daltabaix històric en l’economia mundial. Unes consideracions.
La primera es refereix a la salut d’una economia que, malgrat la recuperació d’anys recents, continua presentant enormes fragilitats. Per això, de la mateixa manera que el coronavirus es desenvolupa especialment en persones amb patologies prèvies, també ha trobat en la mala salut de l’economia un terreny abonat per expandir-se. L’herència de la crisi, en forma de desequilibris macroeconòmics com els nivells de deute o atur, juntament amb conflictes polítics i comercials com el ‘brexit’ o l’enfrontament entre els EUA i la Xina, ja havien sacsejat anteriorment l’estabilitat global. Tot això ens situava en una fase d’alentiment econòmic que la crisi del coronavirus ha agreujat de forma accelerada.
Així, ens trobem davant un daltabaix que es manifesta en un triple front: en els sectors colpejats directament, com el turisme i aquells vinculats amb la mobilitat de les persones; en les cadenes de producció dependents de proveïdors xinesos, com ara l’automòbil o l’electrònica; i en la caiguda de la confiança ciutadana i empresarial, amb les seves repercussions sobre consum i inversió.
Mantenir el pols econòmic
En aquests pròxims mesos, fins que l’epidèmia es dimensioni o, amb la proximitat de l’estiu, el virus es debiliti, l’encert dels poders públics resultarà determinant per mantenir el pols econòmic. Per això, mentre que als estats i les autonomies els correspondrà atendre necessitats específiques dels col·lectius més afectats, la Unió Europea haurà d’optar per la política fiscal. Això exigirà una relaxació de l’ortodòxia macroeconòmica, que estava sent objecte d’una controvèrsia que la crisi del coronavirus decanta a favor d’una despesa pública més gran per compensar la caiguda de l’activitat empresarial i recuperar la confiança.
Finalment, el que ha passat hauria de servir d’estímul per abordar les disfuncions del model de globalització i del discurs dominant. Així, d’una banda, resulta evident la necessitat d’aprofundir en l’acció coordinada dels estats per conduir una economia tan oberta i interdependent. D’una altra, una lectura simplista de la globalització, que obvia el risc de crisi com la que ens ocupa, i el situar la reducció de costos com a únic objectiu, ens condueix a l’absurd que fàbriques d’automòbils es puguin parar per haver concentrat en un sol proveïdor xinès el subministrament de components. Curiosament, la falta de mascaretes es deu a haver cedit la seva producció a empreses xineses que, precisament pel coronavirus, no poden atendre l’increment de la demanda.
I, finalment, convé resituar el paper insubstituïble dels sistemes públics de salut, aquests als quals ara tots mirem, fins i tot els acèrrims defensors de la privatització de tots els serveis públics.
