Vies mortes

Diu Puigdemont que no vol renunciar a la «via unilateral». I per això anima els seus incondicionals a preparar-se per a la «lluita definitiva». De derrota en derrota fins a la victòria final. El president que va fer l’1-O perd cada dia una mica del seu capital polític acumulat davant dels independentistes perquè el seu entorn l’empeny a exercir de líder d’una facció abans que d’«exiliat» que es dedica a «internacionalitzar» la seva causa com va fer en les primeres setmanes després de marxar a Bèlgica. Com més grandiloqüents són les exclamacions més miserables són les intencions. Puigdemont deu una part del seu poder actual al recolzament dels qui el veuen com el millor antídot contra la victòria d’Esquerra que, ara per ara, és demoscòpica. Però són els mateixos que hores abans aplaudien amb la mateixa intensitat Artur Mas quan recordava que la via unilateral requeria una majoria desbordant i recolzaments internacionals que mai va tenir l’independentisme el 2017, com recordava aquest dilluns a Twitter Josep Martí. En l’espai de Puigdemont es vol reviure la dutxa escocesa de Pujol: de dilluns a divendres se’n va a la Moncloa i el cap de setmana a Perpinyà o al Pi de les Tres Branques. Amb això vol guanyar Puigdemont les eleccions, però els temps són uns altres. La via unilateral és una via morta i l’alegria més gran que es poden emportar els no independentistes és que els independentistes s’hi fiquin una vegada i una altra.

No és l’única via morta. També ho és la de la mera judicialització del tema català. Carlos Carrizosa, al qual toca administrar la fase minvant de Ciutadans proposava canviar la legislació europea sobre l’euroordre, ni més ni menys, perquè Puigdemont no pogués fer el míting de Perpinyà. La llei cal fer-la complir però no fer-la a mida dels adversaris polítics. Deixar només en mans de la justícia aquest assumpte, també és una via morta i l’alegria més gran que es poden emportar els independentistes és que els no independentistes s’hi fiquin una vegada i una altra. Hem passat del xoc de trens a les vies mortes. ¿No deu ser hora que uns i altres ho diguin  als seus correligionaris?