28 maig 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Europa traeix els seus principis... una altra vegada

Europa traeix els seus principis... una altra vegada

Ruth Ferrero

Lluny de revertir la dinàmica d'externalització, criminalització i militarització de les polítiques migratòries, ara a tot això alguns països hi sumen la utilització del dret comunitari per negar el dret d'asil

Malgrat que no fem més que repetir-nos que s’ha d’aprendre dels errors passats, sembla que la dita de «l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra» es compleix en tots els seus termes. Aquesta primavera es complirà un lustre del començament de la crisi de gestió del refugi a les fronteres europees. Llavors la Unió Europea no va ser capaç de donar una resposta basada en drets al drama humanitari que s’estava vivint al seu propi territori. Si per alguna cosa s’ha volgut caracteritzar el projecte d’integració europeu ha sigut per la distinció amb altres centres de poder, com els Estats Units, la Xina i Rússia, pel que fa a la protecció d’aquests drets i a la seva fidelitat a una sèrie de valors plasmats en l’article 2 dels tractats.

Llavors es va decidir mirar cap a un altre costat. Es van escoltar els cants de sirenes que van proposar la firma d’un acord mitjançant el qual, a canvi d’una bona suma de diners, Turquia s’oferia a contenir els fluxos migratoris procedents del conflicte sirià. Aquest acord, tal com van advertir en el seu moment les organitzacions de drets humans, tot i que va reduir el nombre d’arribades a través del mar Egeu, va incrementar exponencialment la mortalitat d’aquells que intentaven fer el pas. De nou, Europa va mirar cap a un altre costat; només es va fixar en els freds números i va pensar que aquest procés d’externalització fronterer havia sigut una gran idea.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Ja llavors, amb aquest acord entre els estats membres de la UE i Turquia es vulnerava el dret internacional i més concretament el dret a la no-devolució (en calent) o ‘non-refoulement’. Això significava una vulneració evident de l’Estat de dret, ja que a tots els països de la UE se’ls suposa respectuosos amb les normes internacionals, i per això és considerada una illa de drets en un mar de discrecionalitat, il·liberalisme i autoritarisme.

Doncs bé, Turquia, o més ben dit, el seu president Erdogan, va decidir, com era d’esperar, utilitzar com a arma geopolítica tota aquesta població que vol escapar-se d’un conflicte que ja dura massa a Síria. La seva apel·lació a l’absència de recolzament a la regió per part dels seus aliats de l’OTAN és el seu argument. És curiós, si no fos tan dramàtic, que en una època de sofisticació tecnològica, de guerres híbrides i postmodernes, estiguem sent testimonis de la utilització d’una de les armes més poderoses, les poblacions, com a element de pressió política.

No obstant, el més sorprenent i insultant del que estem sent testimonis són les mesures que estan adoptant alguns dels països europeus en relació amb aquesta nova crisi humanitària. Lluny de revertir la dinàmica d’externalització, criminalització i militarització de les polítiques migratòries, ara a tot això hi sumen la utilització del dret comunitari per negar el dret d’asil. Grècia ha sigut el primer a suspendre l’asil, però no serà l’últim, ja que Brussel·les ho ha recolzat sense fissures. Si hi havia por d’una onada il·liberal a Europa, sens dubte, això li dona encara més ales.