Els EUA acceleren la sortida de l'Afganistan

L’acord firmat aquest diumenge a Doha per un representant dels talibans i un enviat especial de l’Administració de Donald Trump té més de martingala per accelerar la retirada completa dels soldats dels Estats Units i de l’OTAN que de tractat de pau. En realitat, no ho és en absolut perquè en la negociació del text no hi ha participat el Govern afganès i li toca ara a aquest buscar la fórmula que li permeti arribar a un compromís amb els talibans. Un objectiu bastant difícil de concretar vista la debilitat governamental, agreujada amb la disputa pel poder entre el primer ministre ‘in pectore’, Ashraf Ghani, que ha ajornat la data de la seva presa de possessió, i el líder de l’oposició, Abdul·là Abdul·là, disposat a formar un Executiu paral·lel.

Tot i que el document de Doha estableix que la retirada total dels exèrcits occidentals no es consumarà per complet si els talibans mantenen la pressió en el camp de batalla sobre el Govern afganès, el cert és que no conté cap garantia que l’endemà que surti l’últim soldat no s’activarà la màquina de guerra islamista. Són moltes les proves que els talibans controlen una part significativa del territori, mantenen vincles amb diversos senyors de la guerra i cultivadors de la rosella d’opi i és impensable que renunciïn a retenir les seves bases operatives, més o menys clandestines, al veí Pakistan. És a dir, és improbable que els talibans accedeixin a una reforma merament cosmètica del règim afganès i s’oblidin d’imposar la seva superioritat sobre el terreny: el seu propòsit és tornar al passat i restaurar en essència la teocràcia medieval que van instaurar entre 1996 i el 2001.

La gran incògnita

De manera que la gran incògnita és saber quines són les raons que han fet possible ara el que no ho va ser durant el mandat de Barack Obama. En els seus quatre anys a la Secretaria d’Estat, Hillary Clinton va intentar diverses vegades trobar una facció dels talibans disposada a negociar la pau, i no va aconseguir cap avenç, enfrontada a la doble realitat que la iniciativa a tots els fronts era cosa dels talibans i que la pervivència del Govern afganès depenia de la tutela dels Estats Units. Poc han canviat les coses des de llavors tret de la urgència de la Casa Blanca d’incorporar als eslògans de campanya el final de la guerra més llarga –19 anys– dels Estats Units a l’exterior, una urgència manifestada abans a Síria amb una retirada en curs que ha debilitat enormement l’oposició.

Els 14 mesos que s’han donat les parts per completar la retirada nord-americana és un període de temps prou llarg per comprovar in situ si la pau és realment possible o només un desig inabastable, hipotecada la sort de l’Afganistan per les lluites per controlar el Govern i pel desig dels talibans de guanyar Kabul sense fer concessions. Un panorama gens descartable d’acord amb els antecedents històrics: totes les potències estrangeres han fracassat quan han volgut imposar al país una solució política.