31 març 2020

Anar al contingut

Abús sistemàtic

Weinstein, punt i seguit

Steven Hirsch (AP)

Weinstein, punt i seguit

Mar Calpena

La impunitat de l'assetjament es basa, en el millor dels casos, en la necessitat de la víctima de no ser expulsada del sistema

El ‘cas Weinstein’ sembla que està tancat. Es miri com es miri, és una bona notícia que un violador –i més, un violador en sèrie – pagui pels seus delictes. Però no tinc gaire clar que s’hagi fet justícia real amb les víctimes, que al final són o haurien de ser el centre de tot aquest assumpte. Perquè hem sabut que n’hi ha hagut moltes: fins a 90, tot i que al final només se l’ha condemnat per les agressions a dues dones.

La casualitat ha volgut que aquest veredicte es fes públic el mateix dia que Plácido Domingo emetia una nota demanant perdó per l’assetjament sistemàtic que va dur a terme durant anys sobre dones del món de la lírica. Una acceptació de la culpa que arriba després –i només després– que una investigació hagi determinat la veracitat de les acusacions i la magnitud de l’abús. Un reconeixement que no arregla res, i que probablement és més una estratègia de contenció de danys. Perquè els dos casos no haurien de ser el punt final de res, sinó només un principi.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La importància del #MeToo, inciat amb Weinstein, està que va posar de manifest que l’assetjament  no es basa únicament, com aquella vella i proverbial corrupció d’alguns partits, en una llarga successió de casos aïllats, sinó que és un sistema de poder que legitima la idea que el cos de les dones s’ha de posar al servei del desig masculí. Una idea que explica molt bé la cara de perplexitat i incredulitat de Weinstein al rebre el veredicte, o la cínica defensa de Domingo al conèixer-se les acusacions, al·legant que havia confós unes canviants regles del festeig. Una idea que, a més, s’ha recolzat en el silenci còmplice o fins i tot la justificació per part d’amics, palmers, periodistes i ‘experts’. Una llei del silenci que s’ha retroalimentat deliberadament, i que revictimitza les víctimes. La presumpció d’innocència es transmuta en acusació de malvolença cap a qui demana justícia. Però el sexe en tot això només és una part de l’equació. L’altra és el poder, econòmic per a més senyals.

La impunitat de l’assetjament –que existeix en pràcticament tots els oficis, d’una manera o altre– es basa, en el millor dels casos, en la necessitat de la víctima de no ser expulsada del sistema amb el final del contracte, amb el pas a un horari pitjor, sancions laborals, o per la simple necessitat d’haver de mantenir el somriure davant d’aquest comercial bavós que et trobes a tots els congressos. Perquè l’assetjament sexual a la feina està impregnat de capitalisme salvatge. Difícilment ni Weinstein ni Domingo haurien intentat res amb dones superiors a ells en l’escala jeràrquica. Si tots dos ens criden l’atenció és perquè eren al cim  del seu món, i d’alguna manera, això ens permet pensar que són excepcionals. Però els seus actes són transversals, i mentre no hi hagi una igualtat efectiva a les empreses i a la vida, mentre no canviï la societat, l’assetjament en l’entorn laboral tampoc pararà.