06 d’abr 2020

Anar al contingut

ANÀLISI

L''establishment' demòcrata tem Sanders

Patrick Semansky

L''establishment' demòcrata tem Sanders

Albert Garrido

Tot i que el programa del senador no és radical, la polarització del país fa que tot atreviment programàtic sembli un excés

Les primàries del Partit Demòcrata dels EUA s’endinsen per un sender que consagra una tàctica que s’ha d’enunciar com de tots contra Bernie Sanders, tot i que aquest tots és bastant heterogeni. Atiats per la inquietud de l’‘establishment’ demòcrata davant de l’afermament del senador per Vermont, els assetjadors presenten el seu programa socialdemòcrata com un desafiament divisiu que danya els principis bàsics de la política nord-americana, especialment els que limiten l’intervencionisme de l’Estat i anteposen la llibertat individual a qualsevol altra consideració. Es tracta, sens dubte, d’assumptes molt sensibles en el marc de l’‘american way of life’, debatuts intensament durant la presidència de Bill Clinton, i encara més durant els dos mandats de Barack Obama a propòsit de la reforma sanitària que va impulsar.

Potser és per això que la proposta d’una sanitat universal pública, a l’estil europeu, és l’exemple recurrent que porten a col·lació els adversaris de Sanders dins i fora del partit. Però tal com es pregunten a ‘The New York Times’ després de l’últim debat, és difícil saber qui va sortir ferit de les estridències de la nit de dimarts. I el digital ‘Político.com’ va més lluny a l’assegurar que cap dels adversaris de Sanders va aconseguir alterar els votants demòcrates amb la idea que es tracta d’«un radical la nominació del qual faria perdre al partit l’oportunitat de derrotar Donald Trump».

Moderació

En realitat, el que ofereix Sanders no alarma cap centrista europeu, i no hi ha manera de trobar traços de radicalitat al seu programa. No obstant, passa que en una atmosfera polaritzada en extrem, en un país dividit com mai per la presidència de Trump i en un Partit Demòcrata que continua sense metabolitzar la derrota de Hillary Clinton el 2016, tot atreviment programàtic sembla un excés. Hi ha en la direcció demòcrata la convicció que l’electorat no hi és per recolzar grans canvis, per allunyar-se massa del perfil ideològic d’algú com Joe Biden, un polític previsible i que, al costat d’Obama, va encarnar un reformisme moderat.

Fins i tot algú com el nobel Joseph Stiglitz, defensor d’un capitalisme progressiu, que és bastant més que el capitalisme compassiu del qual es va parlar als anys 80, tem que Sanders, i fins i tot Elizabeth Warren, siguin plats molt difícils de digerir fora dels campus universitaris de Nova York i Califòrnia. L’economista creu que de la mateixa manera que la disputa entre multimilionaris com Michael Bloomberg i Tom Steyer incomoda la classe mitjana, el desassosseguen els programes socials a càrrec del pressupost.

Poques són, en canvi, les veus que defensen que l’èxit momentani de Sanders té molt a veure amb la sobredosi de populisme vociferant que Trump administra cada dia a l’opinió pública.  La bona marxa de la seva economia electoral així ho testifica. Si després del ‘superdimarts’ continua brillant l’estrella del senador a dalt de tot de l’univers demòcrata, potser és el moment que el partit canviï de rumb: de tots contra Sanders a tots a favor seu.