La foguera
Impedir l'eutanàsia és cruel
Si volen anomenar-la assassinat, almenys hauran d'admetre que és l'únic cas en què l'assassinat mor en defensa pròpia
zentauroepp11482292 television programa 30 minuts reportaje decidir la mort180508104853
Imagini que tingués vostè molt mala sort en la vida: l’han capturat uns brivalls dolentíssims i es veu obligat a elegir. La seva primera opció és que un torturador xinès entrenat en l’art mil·lenari de provocar patiments li treballi el cos setmanes o mesos amb agulles molt fines, fins a matar-lo. La segona, una mort ràpida i indolora. ¿Algú en el seu seny triaria la tortura? Substitueixi ara el mandarí imaginari per una malaltia irreversible, i obtindrà un debat parlamentari delirant en què els diputats prenen la decisió per vostè i l’envien a la masmorra.
La gent que s’oposa a l’eutanàsia té un discórrer curiós, per dir-ho suaument. Parlen com si els haguessin de matar a ells per força, o a les seves marones estimades. L’altre dia, al Congrés, hi va haver fins i tot un diputat que va assenyalar Echenique cridant que era repugnant que precisament ell defensés això. Al seu cap, ‘eutanàsia’ significa matar paralítics per força. Sospito que la confusió entre eugenèsia i eutanàsia es deu a una carència intel·lectual més greu que la formació en grec clàssic.
L’eutanàsia és més senzilla que el que fan que sembli: si volen anomenar-la assassinat, almenys hauran d’admetre que és l’únic cas en què l’assassinat mor en defensa pròpia. Sense legalitzar-la, un acaba prenent la decisió per les dolentes, com demostren casos cèlebres com el de Ramón Sampedro. És inhumà obligar la gent adolorida a implicar els seus éssers estimats en un crim. Si un individu sap que tot el que li queda per davant és empitjorament, la possibilitat de treure’s d’enmig sense dolor i sense perill hauria de ser tan natural com la de tenir un fill.
Puc concedir, fins i tot, que l’avortament sigui més difícil per a un creient. Al cap i a la fi, l’embrió no hi pinta res quan la mare decideix avortar. Tot i que jo estic a favor que la mare decideixi, no se m’escapa que els qui estan en contra guarden a la màniga un argument de pes: si la teva premissa és que un embrió és una persona, pots inferir que ostenta el germen d’una voluntat, i a l’interrompre la seva vida te l’estaries saltant. Però això no serveix per a l’eutanàsia.
Ningú sap què voldrà quan el cos el posi en el compromís, però mentre la cosa sigui il·legal ningú pot prendre aquesta decisió, i és desassossegant. Els qui temem més el sofriment estèril que la mort, l’eutanàsia ens donaria un horitzó d’esperança i tranquil·litat. Per a un ateu, saber que l’agonia podrà ser breu si així ho decideix és l’equivalent a creure en el regne del cel.
Si a Espanya es pogués sol·licitar a un metge que t’ajudés a morir, potser el meu avi Juan no hauria hagut de passar aquelles setmanes esborronadores que, per humanitat, estalviem fins i tot als gossos. Si hagués pogut assenyalar el seu cos destrossat com qui llança un últim cop d’ull a un abric que no dona més de si, tots aquells dies de martiri que s’interposaven entre ell i el seu descans s’haurien esfumat. No és tan difícil d’entendre. Només demanem que ens deixin decidir-ho per nosaltres mateixos.
