La xarlotada de San Remo

Soc conscient que el millor seria parlar dels Oscars, de si n’hi ha per a tant amb ‘Parásitos’ (a mi em va agradar molt) o de si Joaquin Phoenix es mereix el premi al millor actor (jo diria que sí, i la pel·li em va encantar), però prefereixo abocar-me a una antigalla musical com el Festival de San Remo, que ha tingut lloc entre els dies 4 i 8 d’aquest mateix mes.

La col·lecció de mamarratxos que s’han deixat veure per San Remo aquells dies està a l’altura, si és que no la supera, dels que solen presentar-se al festival d’Eurovisió, cap altra relíquia que, a diferència del certamen italià, té un predicament internacional que no arribo a comprendre.

Res s’ha escrit en la premsa espanyola sobre l’edició d’aquest any del Festival de San Remo, esdeveniment d’interès exclusivament local creat el 1951 i que es va celebrar al casino de la població fins a 1977, any en què es va traslladar al teatre Ariston. Si m’he assabentat d’alguna cosa, ha sigut gràcies al compte d’Instagram Trash Italiano, especialitzat en el més rònec i vergonyós de la cultura transalpina, com indica el seu nom. I reconec que m’ho passat pipa.

Conclave de friquis

Com en el cas d’Eurovisió, San Remo s’ha convertit en un conclave de friquis, velles glòries recautxutades (algunes, com la cantant i actriu Ornella Vanoni, semblen haver acudit al mateix veterinari que Mickey Rourke) i estrelles que es resisteixen a apagar-se (Sabrina Salerno ja no va amb els pits per fora del vestit i es dona aires de gran dama de la ‘canzone’).

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Gràcies a Trash Italiano he descobert fenòmens paranormals com ara Bugo (Cristian Bugatti), Morgan (Marco Castoldi) i, sobretot, Achille Lauro, un senyor amb nom de creuer que imita el David Bowie de l’era glam de la manera més patètica imaginable. Enrere queden els temps en què pel festival de San Remo passava el més granat de la cançó italiana; ara, com a Eurovisió, només hi acudeixen friquis espectaculars com el tal Achille Lauro i Elletra Lamborghini i aprenents d’Andrea Boccelli com Alberto Urso, capaç de convertir el primer en Luciano Pavarotti.

No obstant, Itàlia continua enganxada a aquest festival en qüestió com si fos un dels últims pilars de la civilització occidental. Personalment, agraeixo molt la reconversió en xarlotada pseudomusical i berlusconitzada d’un festival en altre temps digne, ja que el que he arribat a riure amb Achille Lauro no m’ho treu ningú, però aquest anacronisme es passa de frenada.