21 febr 2020

Anar al contingut

David Gistau

Ser i estar

Ser i estar

Cristina Pardo

Aquest gremi no va sobrat de talent i honestedat. I persones com David Gistau contribuïen a sostenir el poc prestigi que ens queda

Gistau i jo ens coneixíem, però no érem amics. No obstant, en un dels meus pitjors dies laborals, es va comportar com si ho fos. Ell no ho va saber mai, però aquell dia em va fer plorar d’emoció i gratitud. Vaig conèixer el David en una de les primeres campanyes electorals que vaig cobrir seguint Mariano Rajoy. Crec recordar que el seu diari el va enviar la primera setmana de mítings amb el PP i la segona, amb el PSOE. Vam notar molt la seva absència en aquella recta final. Almenys, jo. Gistau em semblava una persona acollidora. Era un ‘jugon’. S’apuntava a tot. El seu riure se sentia, i no hi ha so més agradable que el de la rialla. Era un columnista brillant i molt complet. Tenia una mentalitat oberta, li sortia la intel·ligència per tot arreu i tenia un humor i una ironia que jo hauria volgut per a mi. Era un periodista decent, independent, íntegre. I valent. Recordo l’època en què els periodistes patíem el desmesurat poder de la llavors vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría. Gistau va ser un dels primers que es va atrevir a denunciar-ho a les seves columnes. Aquell dia el vaig admirar encara més. Perquè el David escrivia perquè se l’entengués. No era pedant. Era culte, però apte per a tots els públics. Quantes vegades el vaig llegir i vaig desitjar ser capaç d’expressar-me com ho feia ell.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Ara feia temps que no el veia. Era més fàcil quan estava a Onda Cero i coincidíem a la cafeteria o als passadissos. Per això, mai oblidaré el que Gistau va fer el desembre del 2018. Jo havia protagonitzat un diumenge una ensopegada professional. La reprimenda pública no va ser el pitjor. Jo m’estava castigant molt més. Vaig rebre molts missatges d’amics i companys que potser esperava. I és possible que n’esperés alguns que al final no van arribar. Però no comptava amb Gistau, a qui jo respectava moltíssim. I allà va aparèixer, al meu telèfon, amb una recomanació perquè no em tornés a passar i paraules d’ànim precioses. Ell va dedicar uns segons a enviar aquell missatge i jo ho vaig agrair tant, tant... Encara avui ho faig. I sempre el portaré amb mi. Perquè no érem amics, però aquell dia el vaig sentir com a tal. Em venia de gust explicar-ho, perquè no va ser un gest menor en una professió sovint envaïda per la vanitat i el campi qui pugui. Ell m’anomenava ‘Pardovsky’ i jo vaig tenir la gran sort de conèixer-lo, tot i que només compartíssim xerrades de míting i passadísHo sento molt per la seva família, pel seu entorn més pròxim. I ho sento molt per la resta, per tots nosaltres, els coneguts, els lectors, els oients. Aquest gremi no va sobrat de talent i honestedat. I persones com Gistau contribuïen a sostenir el poc prestigi que ens queda. Que bé que hi fossis. Adeu, David.