Ulls versus orelles de nou

Amb l’aparició a escena dels audiollibres sembla una mica com si recuperéssim allò de (cantussegeu amb mi) ‘Video killed the radio star’, però a la inversa. Amb aquella cançoneta de The Buggles semplava que es posava punt final, amb una certa nostàlgia, això sí, a tota una era auditiva per celebrar el ‘veni, vidi, vici’ del fet visual  amb totes les seves possibilitats noves de trinca. Ara, en canvi, el que ens proposen les diferents editorials que ja ofereixen llibres en format per escoltar en comptes de per llegir, és deixar de banda els ulls, la vista, per tornar a les orelles, al so. El que deia: desfer el camí.

Un audiollibre és una cosa pràctica; això no ho negarem. Pràctica, per a què, però? Doncs per a fer qualsevol altra cosa que no sigui llegir. Qui vol vendre'ns aquesta cada cop menys nova versió de lectura sol insistir molt que un dels seus avantatges és que mentre ‘llegim’ podrem conduir, fer dissabte, fer ‘running’ o passejar el gos, per exemple. El resum bàsic de tot plegat és que un audiollibre et deixa lliures tant les mans com els peus.

També deixa lliure el sofà de ca teva on habitualment llegeixes: ens volen fer aixecar el cul del sofà, els audiollibres. És una cosa molt dels temps que corren, aquesta: estar ocupats, sempre ocupats, amb dues o tres o quatre coses alhora: tota la resta és perdre el temps.

Un parell d’idees

El temps. La mida del temps de la ‘lectura auditiva’ tampoc no és la mateixa que la del temps de la lectura lectura, diguem-ne. L’altre dia, fent un cafè en una terrassa, vaig sentir com a la taula del costat un senyor deia: «Ahir m'en vaig llegir el primer capítol: 50 minuts». Em va costar un parell de frases seves més adonar-me que parlava, primer, d’un llibre sobre tècniques de venda, i, segon, que no era un llibre, sinó un audiollibre, és clar, d'aquí que tingués tan cronometrat quant durava en el temps (minuts) i no en l’espai  (pàgines) aquell primer capítol del ‘llibre’ en qüestió; capítol del qual, segons va continuar explicant, n'havia retingut només un parell d’idees. «Però ja és això», va dir tot seguit, «quan llegeixes un llibre de veritat», també ho va dir: «de veritat», «ja és això amb el que et quedes: amb un parell d’idees només», va rematar.

Un parell d’idees, només. No sé si ell considerava aprofitar aquells 50 minuts, perquè tampoc no sé si mentrestant no estaria sacsejant impetuosament una cassola de bacallà al pil-pil, cosa que ben podria haver passat.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

En tot cas el que venia a dir és que està bé que existeixin els audiollibres; que dues idees noves al cap sempre són millor que passar-se la vida sense ampliar el número de les que ja venen de sèrie; ara, ¿aixecar el cul del sofà? ¿Saber exactament, al segon, el temps que va passant mentre avança la lectura? ¿Privar als ulls dels saltirons  endavant, en diagonal, i endarere, buscant la frase exacta que volem rellegir, sigui per vici o sigui perquè tres línies més enllà ens assalta la sensació que ens hem perdut alguna cosa important? Això no.

Crec que ulls i orelles no poden competir en aquest cas tampoc.