Les millors i pitjors vestides dels Goya

En aquesta gala dels Goya, una vegada més, veurem la llista de les pitjors i millors vestides. I ja els puc anar avisant que el criteri de tots els anys es repetirà. Amb alguna excepció, la llista de les més ben vestides la coparan dones extremadament primes i molt visibles. Això és: o aquest any optaven a algun premi o bé són actrius de «la llista A» (les més conegudes i cotitzades del país). Les més mal vestides seran dones més grans i menys visibles, i també dones que superin la talla 40.

Vull que vostès recordin el cas de la famosa foto de les filles de Zapatero, que van aparèixer en una imatge al costat del president Obama quan tenien 13 i 16 anys. Ara, vull que busquin altres fotos de l’Alba i la Laura. Abans i després d’aquesta foto. Oh, sopresa. No, mai van ser gòtiques.

Quan una dona sap que serà retratada en un acte importantíssim, el més normal és que acudeixi a un ‘showroom’ o a una estilista. El ‘showroom’, la casa de moda, l’estilista, li deixa el vestit (de vegades fins i tot li regala) a canvi de la publicitat que suposarà la foto. Doncs bé, l’Alba i la Laura no són primes. I les cases de moda moltes vegades no fan roba per sobre de la talla 42. L’únic que l’estilista va trobar va ser un vestit d’Issey Miyake,  el ‘Fête black’ del 2009, que es pot utilitzar en qualsevol talla. I no trobava sabates perquè, com sabem les dones de talla gran, és molt difícil trobar sabates de taló que s’ajustin al nostre peu. El ‘Fête black’ en una dona prima ens sembla elegantíssim (vostès poden buscar fotos). En una dona ampla i gran ens sembla un horror.

De manera que abans d’anar als Goya les actrius han demanat un vestit. Si tenen la talla 38, han trobat alguna cosa. Si no, no. Per això, dones com Myriam Díaz Aroca, Rozalén, Adriana Ozores, Inma Cuesta, Juliete Binoche, Natalia Seseña, Rossy de Palma... (totes elles amb una talla 42, la talla mitjana de la dona espanyola) entren en la llista de pitjor vestides.

Probablement han pagat elles el seu vestit, i no porten un model de 20.000 euros. Però és que a més succeeix el que ja va passar amb les filles de Zapatero:  un vestit que consideraríem elegantíssim en una dona prima el veiem fora de to en una dona que no ho sigui.

«Una model ha de ser prima perquè el vestit li escau millor», afirma el fotògraf de moda Manuel Outumuro. «Els dissenyadors treballen amb primes perquè volen vestir l’èxit, i l’èxit avui està vinculat a la primesa», reflexiona Laura Eceiza, sociòloga de moda. 

Parlant de sociologia, a l’article de la setmana passada els parlava de la teoria de l’impacte directe de Lazarsfeld i d’allò no dit de Foucault. De com no fa falta dir les coses de manera directa i de com el missatge cala millor com més subliminar sigui. Les llistes de les millors i pitjors vestides són una lliçó de grassofòbia i classisme ben camuflats. I d’etnocentrisme de classe (un altre terme que vaig utilitzar fa dues setmanes, aquest és de Bordieu): considerem «elegant» el que prescriu la classe alta, l’autoritat, el discurs hegemònic (que diria Gramsci).

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Per tant és elegant el que prescriuen determinats mitjans: el que és car. Perquè consideren elegant el model car, i no el barat. Perquè és més car mantenir-se prima que no fer-ho: els nutricionistes i els gimnasos costen diners, és molt més assequible una dieta a base de pasta, arròs i patates que una dieta ecològica o hiperproteica, i el gimnàs suposa diners i temps, una cosa que no tenen les classes treballadores. 

Perquè la imposició de l’anomenada «elegància» és una altra manera, gairebé invisible, d’exercir la discriminació de classe.