¡Caram, que guapos som!

En les antigues oposicions a càtedra d’universitat un dels primers exercicis que havíem de fer els opositors era l’exposició pública de la nostra trajectòria acadèmica i científica. Miràvem de convèncer el tribunal de les moltes virtuts que ens adornaven i de què érem el millor per a la plaça que sortia a concurs. Alhora, buscàvem enxampar els rivals, desvalorant els seus mèrits. Per això, aquest exercici es coneixia com el ‘¡Caram, que guapo soc!’

Aquesta anècdota ve a tomb al veure com a Catalunya es continua practicant l’excés de l’autoafalac alhora que també el desmèrit del que fan d’altres. Si només fos un exercici d’autoestima col·lectiva, aquesta conducta no seria perillosa. Però aquest sentiment de ser més guapos que els altres és com un halo de santedat que tapa alguns senyals inquietants que s’estan produint en l’evolució de l’economia catalana.  

Així, al final de l’any passat l’INE informava que Madrid supera Catalunya i ja és la primera potència econòmica d’Espanya. El PIB madrileny a preus corrents es va situar el 2018 en 230.794 milions d’euros (19,2% de PIB nacional) i el PIB català era de 228.682 milions (19%). La sèrie històrica permet veure com s’ha anat perdent l’avantatge: era d’1,2 punts a favor de Catalunya l’any 2000, va passar a 0,4 punts el 2010, per caure 0,2 punts per sota el 2018.  

La recomanació de Pujol

Fa anys, el president Pujol em va fer una recomanació. Em va dir: «Miri, Costas, quan vulgui saber com va l’economia del país, pregunti-ho als notaris i als taxistes». Ho continuo fent. Un amic notari amb plaça recent a Madrid em diu que en els dos últims anys el nombre més gran d’operacions del seu despatx han sigut vendes d’empreses catalanes. En aquest sentit, el diari econòmic ‘Expansión’ publicava fa uns dies una relació de 120 empreses catalanes mitjanes i grans que es van vendre el 2018, que inclou companyies familiars emblemàtiques com Codorniu, Cirsa, Gaes o Áreas. El número és més gran si es té en compte que la venda de moltes petites i mitjanes es duu a terme sense informació pública. Són de tots els sectors, però especialment industrials.

També cal veure l’impacte que acabarà tenint en el dinamisme econòmic català l’important nombre d’empreses que van canviar de seu com a conseqüència del procés. L’argument que només s’ha desplaçat la seu corporativa, però no la fabricació, és ingenu. Només el pot mantenir una persona que no hagi estat mai en l’alta direcció d’una empresa. Les decisions rellevants d’una companyia, i la promoció interna dels seus directius es produeixen on hi ha la seu dels seus departaments estratègics. O hi ha un retorn ràpid de les seus o els seus efectes a mitjà i llarg termini seran molt rellevants per al dinamisme econòmic i l’ocupació de qualitat a Catalunya.

Vagi per davant que amb aquests exemples no estic provant d’alimentar un sentiment d’alarmisme ni de decadència. Ni tampoc estic suggerint que tots aquests senyals tinguin a veure amb les circumstàncies polítiques catalanes dels últims anys.

Dinamisme i benestar

Així, la caiguda en el rànquing del PIB de Barcelona en relació amb el de Madrid pot ser un procés que no té perquè considerar-se com una pèrdua de dinamisme de Barcelona i Catalunya a causa del procés, sinó com la conseqüència lògica que moltes empreses, especialment les de serveis públics regulats i les financeres, auditores i consultores, es localitzen a Madrid perquè allà tenen la seu els seus reguladors.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

De la mateixa manera, la venda d’empreses pot respondre no a causes polítiques, com s’ha suggerit, sinó a un procés natural de jubilació dels seus propietaris, en unes circumstàncies en què els hereus no continuen, com en el passat, amb la tradició empresarial. Però, fins i tot en aquest cas, s’ha d’analitzar què fan els que venen amb la liquiditat que obtenen, si la tornen a injectar en el circuit empresarial, la utilitzen per al seu benestar o la dilapiden.  Això ens permetria conèixer si disminueix el nombre d’empresaris i augmenta el dels rendistes. Un coneixement fonamental per anticipar el dinamisme i el benestar futur de l’economia catalana.

Però de tot això no en parlem. I les coses de les quals no parlem només poden empitjorar. I no en parlem perquè el sentiment que som els més guapos de la classe ens impedeix veure aquests senyals d’alarma, comprendre’ls i desactivar-los. Parlem.