Els capricis de la demografia

La notícia va passar gairebé desapercebuda, tot i que tindrà una gran transcendència per a tothom en els pròxims anys: la Xina va registrar el 2019 la taxa de natalitat més baixa des que es va fundar la República Popular.

Poc ha importat que fa gairebé cinc anys es donés per acabada la política del fill únic. Amb un cost de la vida cada vegada més elevat i pocs ajuts per a la conciliació, les parelles xineses han decidit que no volen tenir més fills. Les conseqüències ja s’entreveuen: una població cada vegada més reduïda haurà de mantenir les pensions d’una gran massa envellida. El miracle del gegant asiàtic es veurà enfosquit per la perspectiva de ser el primer país amb la població majoritàriament vella sense haver assolit el ple desenvolupament.

Però no és l’únic preocupat per la demografia. En el discurs en què va anunciar tot un canvi constitucional (per perpetuar-se en el poder), Vladímir Putin va començar parlant de demografia. A la seva agenda per a Europa, la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, la inclou com a element fonamental del seu programa juntament amb el canvi climàtic i la tecnologia. Per a uns el desafiament ve per defecte –cada vegada neixen menys nens–; per a d’altres, per excés.

‘Demografia’ és la paraula de moda en l’anàlisi global. Afecta les polítiques internes en les seves múltiples variables –pensions, costos i organització de cures, seguretat social, canvis en les formes de vida, educació– i la geopolítica, amb el focus posat en les migracions i en uns recursos cada vegada més limitats amb un impacte ambiental cada vegada més gran; però no només això. Una part important del creixent poder de la Xina procedeix dels seus 1.400 milions d’habitants. ¿Podrà continuar competint per l’hegemonia global amb una població minvant?

Dos llibres publicats el 2019 bussegen en la història de la població mundial per mirar de projectar què ens ofereix el futur. En l’horitzó, els prop d’11.000 milions d’éssers humans que, suposadament, poblaran el planeta l’any 2100 (ara som uns 7.700 milions). Després d’aquesta data, aquesta quantitat començarà a disminuir.

El paper de la població en la història

A ‘The human tide’ (La marea humana), el demògraf Paul Morland repassa el paper de la població en l’esdevenir de la història. Un paper imprevisible que ha depès tradicionalment dels avanços mèdics i de les decisions individuals –l’emancipació de la dona, sobretot–, més que de les polítiques públiques –com reflecteix el fracàs de la reversió de la del fill únic a la Xina–.

Com passa amb la tecnologia, la velocitat és un dels factors determinants de la demografia avui dia. Si durant segles el creixement de la població mundial va ser molt lent, es va accelerar a partir del segle XIX fins a assolir una punta en la dècada dels 60 del segle XX, quan va arribar a duplicar-se cada 30 anys; per després començar a retreure’s a poc a poc.

Morland veu el futur de la població global en colors: més gris, per l’envelliment generalitzat, amb l’excepció de l’Àfrica; més verd, per les oportunitats per a la sostenibilitat que ofereix un món menys poblat; i menys blanc, pel decreixent pes de la població procedent d’Europa en el conjunt.

Una altra obra recent, ‘Empty planet: the shock of global population decline’ (Planeta buit: el xoc del declivi de la població global), de Darrel Bricker i John Ibbitson, se centra precisament en aquest suposat declivi demogràfic que ve. D’una banda, explora les causes, sempre inevitables, que a través de la història han frenat el creixement de la població –malalties, guerres, desastres naturals...– fins a arribar a l’època actual, en què són els canvis conscients en els hàbits i les expectatives individuals els que estan provocant un creixement cada vegada més petit.

Els avantatges del decreixement

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I d’una altra, identifica (d’una manera una mica utòpica) els avantatges d’una població més reduïda: millors salaris i treballs, menys estrès mediambiental i de recursos, el final de les fams. Sense oblidar els desafiaments que planteja una societat envellida i cada vegada més urbanitzada, en un imparable procés de creació de macrociutats i d’abandonament del camp.

La demografia genera interès i fascinació per la incapacitat de controlar-la, però almenys, de moment, sí que tenim la capacitat de conèixer-ne l’evolució passada i de projectar la futura. Pel camí, no obstant, es barregen les distopies tecnològiques. ¿Arribarà la ciència a fer-nos immortals? ¿Podrà l’ètica frenar la ‘fabricació’ en sèrie d’éssers humans? ¿Acabaran les màquines planificant la nostra natalitat?