Estalviem-nos les cerimònies
¿No podrien prescindir d'aquestes mostres d'autobombo, cursileria i consciència social que són les gales del cine?
zentauroepp42328068 files in this file photo taken on february 22 2017 oscar s200121141249 /
De la mateixa manera que els Gaudí són l’avantsala dels Goya, els Goya precedeixen els Oscar. Pot ser que els nostres premis siguin una paròdia involuntària dels de Hollywood, que semblin uns Oscar de segona divisió, però és que els Oscar, reconeguem-ho, ja són de tercera divisió. Hi ha alguna cosa enverinada en aquestes festes que la indústria del cine es dedica a si mateixa, i les diferències entre la nord-americana i la catalana i l’espanyola són purament cosmètiques. Sí, a Hollywood els famosos ho són a escala global, els vestits de les actrius són més cars (tot i que no necessàriament més bonics ni amb més gust: n’hi ha prou que totes vagin mig despullades com a peculiar forma d’apoderament), el pressupost és més alt i la difusió de l’esdeveniment més àmplia. Però en el fons totes són iguals: un paperot per a privilegiats en el qual els més conscienciats poden aprofitar per demanar la independència de Catalunya, per riure’s de Vox o per fer acudits inofensius a costa de Donald Trump (tots aquells que van amenaçar d’abandonar els Estats Units davant del triomf de l’energumen segueixen a les seves mansions de Beverly Hills, que jo sàpiga).
Els Oscar van començar de manera modesta a finals dels anys 20 en un saló del bonic hotel Roosevelt de Los Angeles (un lloc magnífic, per cert, l’interior de la piscina del qual està dissenyat per David Hockney). La cerimònia no es diferenciava gaire d’una reunió d’aficionats a la filatèlia. Un grup de professionals celebrava que bé que es guanyaven la vida amb allò de la imatge en moviment. Després va arribar el gegantisme i l’espectacle global. I a tot Europa –tants en miro, tants en vull– ens va donar per reproduir els fastos de Hollywood, amb més o menys fortuna. A Espanya, tant els Goya com els Gaudí es queden en un benintencionat estirar més el braç que la màniga. Una cosa semblant passa amb els César del cine francès –tot i que a França, almenys, el cine i la cultura en general són qüestions d’estat– i els BAFTA del britànic (tot i que el cine anglès s’hagi convertit en un apòsit del nord-americà i tot el que pot s’escapa a Los Angeles). I l’original és una llauna que no té res a envejar als seus imitadors.
Està bé que es donin premis, però... ¿No podrien estalviar-nos aquestes mostres d’autobombo, cursileria i consciència social que són les cerimònies?
