Meghan Markle, la ultradreta i l'impacte directe

Fa un any i mig, en aquesta mateixa secció, vaig publicar un article titulat ‘La traïció de Meghan Markle’. Escrivia jo: «Els mitjans de comunicació creen uns titulars tan vergonyosos per encoratjar-nos, a les dones, a competir entre nosaltres per una qüestió tan estúpida com un vestit». I hi afegia: «¿Per què Meghan es presta a fer de gerro errant?». Ja llavors, m’escandalitzava el discurs de certs mitjans. 

Tot comença quan el príncep Enric comença a sortir amb Meghan i els tabloides la descriuen com a «‘raunchy’» (sortida, i no es referien a portes) i «‘spicy’» (picant). Un diari diu: «Mai hauria imaginat que una descendent d’esclaus acabaria sent princesa». Parlo de mitjans com ‘The Sun’ i ‘The Daily Mail’, amb tirades de milió i mig d’exemplars en paper.  D’altres són una mica més moderats, però el racisme hi és present. De manera molt més subtil. Gairebé invisible. A Meghan el descriuen com a «exòtica» (¿exòtica? ¡Ni que vingués d’una ignota tribu zulú!), i a la parella, com a «moderna i progressista». Res especialment modern o progressista han fet Enrique i Meghan de Sussex al casar-se en un país on 1,24 milions de persones són d’etnicitat mixta i un 40% dels matrimonis impliquen una persona prèviament divorciada.

Després arriben les comparacions constants amb la duquessa Caterina: Si Catalina de Cambridge s’acaricia el ventre, és un gest tendre; si ho fa Meghan de Sussex, és teatral. Si Caterina menja alvocat, és dieta sana, però, si ho fa Meghan, antiecològic; si Caterina utilitza un ram de flors silvestres, és elegant, però, si ho fa Meghan, una vulgaritat... Fins a 20 titulars ha recollit ‘BuzzFeed’ en els quals es prova que els mitjans sempre es posaven en contra de Meghan i a favor de Caterina.

A Meghan se la retratava com una manipuladora. Si no es presenta el petit Archie en societat ni hi ha fotos del bateig, és perquè Meghan no vol. Però, abans de conèixer Meghan, el príncep Enric ja havia anunciat la seva intenció que els seus fills es criessin sense exposició pública. Si els ducs de Sussex no es relacionen gaire amb la família reial, és culpa d’ella. De solter, el príncep Enric ja era el vers solt de la família, però no deixem que la realitat ens espatlli un bon titular. Es difonen notícies sobre mainaderes acomiadades o «el caràcter despòtic de Meghan» sempre referint-se a fonts «de total solvència» però, ves per on, mai identificades. S’explica que Caterina i Meghan es van barallar i que Caterina va acabar plorant. No importa que la família reial emeti un comunicat per desmentir-ho; la notícia es reprodueix una vegada i una altra.

Una «campanya implacable» contra Meghan, en paraules del seu marit.

Deia Foucault que els dispositius de control d’una societat pertanyen tant al que es diu com al que no es diu. Des d’allà van desenvolupar Lazarsfeld i Katz la teoria de l’impacte directe: Els mitjans ens van inoculant ideologia, com per una agulla hipodèrmica, sense que ens n’adonem. És a dir, els mitjans britànics han creat un discurs racista també des del no dit. Ningú ha necessitat dir a Meghan «negra promíscua i manefla», però el que hi ha hagut és una campanya orquestrada des dels mateixos mitjans que han contribuït al ‘brexit’ i a l’ascens de Boris Johnson. Un discurs que s’articula entorn de creences religioses, identitat nacional, protecció contra la immigració, una idea ultraconservadora del que és família i especialment restrictiva sobre el que és comunitat nacional. 

És el mateix discurs que travessa els mitjans de tot Occident.

El responsable de les victòries de Trump, Le Pen, Bolsonaro, Viktor Orbán, Vox...

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

És el vell discurs misogin i racista.