El Rei també (se la) juga

El paràgraf més malhumorat del missatge nadalenc de Felip VI descrivia un país en vigílies «que el Congrés atorgui o denegui la seva confiança al candidat proposat per a la presidència del Govern». ¿O denegui? Equival a esmentar la soga a casa del dos vegades derrotat. ¿I «proposat» per qui? Fins i tot admetent que un Rei previngut val per dos, aquesta duplicitat és inconvenient en una figura tan singular. L’alternativa de «denegar» era improcedent en un discurs minuciós; tampoc s’havia de vessar la responsabilitat sencera sobre el candidat. Aitor Esteban va corregir aquestes distorsions en la millor intervenció de la investidura, al recordar a la dreta que el cap d’Estat de qui s’havien apropiat avalava el seu odiat Sánchez.

El Rei també (se la) juga. Ha tingut dos presidents del Govern en cinc anys, a un ritme que li permetrà superar ben aviat els 14 primers ministres de la seva tia Elisabet II d’Anglaterra. Paradoxalment, la vigència de la Zarzuela depèn d’un allargament de l’interval entre investidures, en especial ara que els tribunals de la Unió Europea han devaluat els juraments tan hispànics. Com a proposador del candidat, Felip VI encara no ha afavorit una legislatura completa. El seu únic investit «proposat» fins ara, Rajoy, es va estimbar en una moció de censura. La passatgera fissura entre Sánchez i Felip VI recorda que operen en condicions límits; el primer per devoció i el segon per obligació. No existeix cap altra persona que pugui interpretar el paper del Rei, ni cap altre paper que pugui interpretar el Rei. Reposa en la subtilesa que els seus conciutadans respectin degudament el càrrec sense desitjar-lo. No obstant, és il·lusori aïllar la monarquia del clima d’urgència improrrogable que s’ha apropiat del país. Ometre la implicació del cap de l’Estat, que no pot jugar a la disjuntiva «atorgui o denegui», és tan lleial com letal va ser per a Joan Carles I. La telesèrie ‘The Crown’ aporta la sorpresa que la monarquia no es ressent al narrar-la amb naturalitat.