24 febr 2020

Anar al contingut

ANÀLISI BLAUGRANA

¿I què en pensa Valverde de tot això?

JORDI COTRINA

¿I què en pensa Valverde de tot això?

Emilio Pérez de Rozas

Però com és possible que Ernesto Valverde suporti una humiliació com aquesta. Com és possible que el Futbol Club Barcelona, diuen que un dels clubs més importants i poderosos del món, pugui humiliar tant, tan públicament i tan descaradament el seu entrenador als ulls de milions de seguidors de tot el món. Com és que el seu president en persona, Josep Maria Bartomeu, que diu que està al costat del seu entrenador («en aquests moments, és el millor entrenador que pot tenir el Barça»), toleri (i protagonitzi, o financi) aquesta humiliació. Com és possible que el ‘Txingurri’ es presenti demà mateix a l’entrenament com si no hagués passat res.

La resposta és senzilla, ho dic jo que el conec una mica (no gaire): Valverde fa ja molt temps que va perdre la fe en el futbol, en els propietaris, en els presidents, en els directors esportius, en els vicepresidents, en les juntes, en aquells que proclamen ser representants del ‘més que un club’, que es comporten com el club més de barri del món, mesquí, mediocre.

Tancat al vestidor

Valverde (i la seva família, a la qual, possiblement, prova d’ocultar tot i més del que parlen, escriuen i li passa, per protegir-la) fa temps que considera que l’únic sa (si hi és, és clar) que hi ha en el futbol són els futbolistes i, atès el pes, el glamur, el nivell de popularitat, diners i glòria que hi ha al vestidor del Barça, fins i tot és possible que també dubti d’això.

Valverde viu el dia a dia pensant en els entrenaments i en el partit de dos o tres dies després. Totes les altres coses li són igual. Si dubten d’ell, no només la directiva, tots, l’entorn també, ell no pot fer res. Ell no vol exposar (verbalment) la saviesa que inunda les conferències de premsa de Pep Guardiola; ell no vol simular que porta el futbol a la sang (i la fúria, la determinació i les ganes) que mostra Jürgen Klopp sobre la gespa; ell no pretén (ni li surt, ni vol, ni creu que funcioni) escalfar les masses des de la zona de la banqueta com fa el ‘Cholo’ Simeone amb el seu poble; ell no pretén ser tan xulo (més o menys, tant és) que Jose Mourinnho.

És Ernesto Valverde, així el van fitxar. Així que tampoc es tornarà boig perquè els altres perdin la raó, no només insultant-lo a les xarxes amb «Valverde, out» o demanant la seva desaparició per haver fet perdre les essències al Barça. I, ni tan sols, per no semblar un empleat de Leo Messi. ¡Tots són empleats de Leo Messi!, tots.

Bartomeu s’espanta

Així que, si el volen acomiadar, que l’acomiadin. Soc aquí, em paguen i me’n vaig. Si volen portar algú que connecti amb la secta, que faci conferències de premsa més divertides, que concedeixi entrevistes en exclusiva de tant en tant, que faci veure que manté Messi sota les seves ordres, que el portin. Jo, mentrestant, provaré de guanyar una tercera Lliga consecutiva (gesta bastant notable, tot i que menyspreada per l’audiència), classificar l’equip com el millor d’Europa (com està fent fins ara) i lluitar per una altra final de la Copa del Rei.

Quan fitxin el següent, que serà dels seus, sens dubte, agafaran Valverde, amb la Leica al coll, fotografiant el barri vell de Bilbao. O de passeig per la Rambla. I allà ells amb els seus deliris de grandesa. Llàstima que Josep Maria Bartomeu s’hagi espantat tant en els seus últims anys de mandat, però és el que té estar sol, com Ernesto Valverde. President i entrenador saben que estan guanyant ells, els altres. Per això, un se n’anirà aviat i a l’altre, l’acomiadaran.