Avortament, un dret amb obstacles

Una joveníssima mare de 16 anys va donar a llum el setembre passat en una pensió amb la sola ajuda del pare de la criatura, també menor d’edat. Ningú ho sabia, van ocultar l’embaràs a la família, l’escola i els amics. Havien acordat donar el nadó en adopció, però el pare va acabar llançant-lo al riu Besòs, on el petit va morir. La història va causar commoció. Més encara ara que es coneixen els detalls: la noia havia provat d’avortar, però la reforma de la llei impulsada pel ministre del Partit Popular Alberto Ruiz-Gallardón l’obligava a acreditar el consentiment patern. Incapaç de confessar als seus pares l’embaràs, va optar per portar-lo endavant en secret. El desenllaç encara podia haver sigut més atroç, ja que la joventut de la mare la situava en un grup de risc. 

El Govern de coalició s’ha compromès a modificar la llei de l’avortament i tornar als supòsits establerts per l’Executiu del socialista José Luis Rodríguez Zapatero, que permetia a les joves de 16 i 17 anys interrompre l’embaràs sense permís patern. Llavors, només es precisava que els progenitors fossin informats. Ni tan sols això últim si existien greus conflictes familiars. A aquesta excepció s’acollien només el 10% de les joves, de vegades per mala entesa amb els pares, però també per ser víctimes de maltractaments a les seves llars o perquè vivien lluny dels seus progenitors.

Normativa clara

Més enllà del límit d’edat, l’actual llei de l’avortament és clara. Es permet la interrupció de l’embaràs, sota qualsevol circumstància, durant les 14 primeres setmanes de gestació. Fins a la setmana 22, en cas que existeixi un risc greu per a la vida o la salut de l’embarassada o risc d’anomalies greus per al fetus. No hi ha límit temporal si es detecten problemes fetals incompatibles amb la vida. La sanitat pública ha d’oferir la possibilitat d’un avortament gratuït i segur a totes les ciutadanes. Però malgrat això, la realitat no sempre s’ajusta al que permet la llei.

La situació d’irregularitat d’algunes dones immigrants les llança a uns llimbs administratius que les priven dels seus drets. La llei catalana atorga l’accés a la sanitat a totes les persones que acreditin arrelament. Però sense una vivenda estable no hi ha padró. I sense padró és difícil acreditar una cosa tan ambigua com l’arrelament. Avortar en la sanitat pública és gratuït, però interrompre l’embaràs per compte propi no està a l’abast de totes, menys encara de les més vulnerables. 

També l’objecció de consciència dels facultatius, així com episodis de mala praxi en el sistema sanitari, dificulten l’exercici del dret a l’avortament. Metges i infermeres tenen dret a objectar, però llavors l’Administració ha de garantir la inviolabilitat del dret a la interrupció voluntària de l’embaràs que consagra la llei. 

L’avortament és una opció íntima i emocionalment difícil. En un moment de tant estrès per a la dona, és inacceptable que l’Administració no garanteixi en tots i cada un dels casos un dret reconegut per la llei.