El Suárez que donava la cara

A la investidura hi va haver de tot. L’esperit democràtic espanyol és tan fràgil i poc desenvolupat que quan es posa a prova els resultats són freqüentment descoratjadors. Passen els anys però la dreta és tan superba i possessiva d’Espanya com quan vam enterrar per primera vegada el dictador. L’hi van dir molt bé al Congrés: quan no mana se subleva. Practica amb naturalitat la mentida, l’exageració i la simplificació a causa de les seves ganes de fer mal i deixar la terra cremada perquè ningú pugui governar, en la mesura del possible, si no és ella. 

Aquesta setmana m’han deixat marcat dues coses. La primera, la por generalitzada a què es pogués tornar a fer trampa, com quan el ‘tamayazo’, amb impunitat i a plena llum. No només s’ha intentat sinó que els ultres s’han exhibit fent-ho. Els crits d’Inés Arrimadas demanant que algú cometés traïció als electors queden per a la nostra història.

Però encara m’ha sabut més greu aquest retrat vivent de la involució espanyola que ha protagonitzat un ningú que s’anomena Adolfo Suárez II, fill d’una persona que sí que va ser algú. El seu pare, un franquista, en el seu moment va saber estar a l’altura del que necessitava el país. Una generació més tard, el seu fill no només manca del necessari per seguir en aquest camí sinó que encarna fins i tot la involució cap al que va deixar de ser aquell respectable Adolfo Suárez I.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Fins i tot sense biografia pròpia destacada (sembla més brillant en la caça i els toros que en la política), el nou Adolfo ha sigut prioritzat per la dreta per fer una gran carrera utilitzant el seu nom i cognom, tot i que la seva talla de moment només l’ha portat a la secretaria tercera o quarta de la Mesa del Congrés després que fallés el seu llançament en paracaigudes per assolir la presidència de Castella-la Manxa. Pablo Casado després el va situar com a número dos a les llistes de Madrid per al Congrés, però un cop va tenir l’escó una mentida pública infantil sobre l’avortament a Nova York (va afirmar que allà s’aplica amb nounats) va aconsellar relegar-lo.

A la investidura es va proposar brillar. Va tenir l’ocurrència de girar ostentosament l’esquena a Bildu quan aquesta formació –que ha passat de defensar la lluita armada a la pràctica democràtica– va fer ús de la seva veu parlamentària. Més enllà que un secretari de la cambra no està precisament en aquest càrrec per menysprear ningú, ell va oblidar que el seu pare va ser gran en la Transició entre altres coses per no donar l’esquena a Santiago Carrillo, gest que va fer possible la reconciliació nacional i després el consens de la Constitució. Adolfo Suárez I va tenir moltíssima feina i es veu clar que no va poder transmetre a Adolfo Suárez II totes les seves virtuts, entre les quals hi ha la de creure que al futur s’hi va de cara, no d’esquena.