04 d’abr 2020

Anar al contingut

Al contraatac

Ni González ni Estivill

DANNY CAMINAL

Ni González ni Estivill

Najat El Hachmi

Vaig llegir manuals i més manuals sobre maternitat i entre tanta lectura em vaig sentir molt més confosa del que ho havia estat la meva mare

Llegiu l’entrevista de l’Olga Pereda a l’Eva Millet en aquest diari. Si l’exercici de les vostres funcions parentals és una font inesgotable d’ansietats i preocupacions, us asseguro que l’anàlisi de l’experta en hiperpaternitat us serà molt útil.

A mi m’ha descarregat de la motxilla feixuga de culpa que porto damunt de l’esquena des que va néixer el meu primer fill. Quin gran invent, el de la culpa de les mares, aquest pou sense fons d’autoexplotació alienant.

Jo sóc una mare que amb vint anys em vaig llegir tots els llibres. Que ja patia durant l’embaràs perquè potser no havia pres totes les vitamines, ni duia l’alimentació que havia de dur ni feia el que havia de fer. Allà ja va començar la culpa. Com s’ho havien fet milions de dones abans de nosaltres per gestar i parir sense el “Què esperar quan estàs esperant”? Sí, és cert, abans dels avenços mèdics i els coneixements científics sobre la matèria morien més nounats i més mares però no sé si això és motiu suficient per haver de fer un màster per poder-nos reproduir.

Jo podria haver mirat enrere per esbrinar què havien fet generacions anteriors de la meva família però les circumstàncies no s’assemblen en res: la meva mare va tenir sis fills i la vida no li donava més que per ocupar-se amb cera atenció dels més petits, que la necessitaven més que els grans. Així vam escapar una mica a la seva vigilància i per res del món se’ns hagués passat pel cap demanar-li que jugués amb nosaltres. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Però jo vaig llegir manuals i manuals i entre tanta lectura em vaig sentir més confosa del que ho havia estat mai la meva mare. Vaig intentar el mètode Estivill i vaig trobar que era una salvatjada autoritària i inhumana (quan deixava plorar el nen també plorava jo). Vaig provar el Carlos González i em va semblar una presa de pèl que em convertia en esclava del meu fill, un mètode perfecte per crear petits dictadors amb tot l’amor del món i cap empatia cap als altres.

De manera que, com totes les mares, vaig fer el que vaig poder i amb culpa i ansietat vaig intentar tenir cura del meu plançó sense renunciar a la meva pròpia vida. I sí, sóc la mare que en comptes de tirar-se per terra al sorral del parc, m’assec tranquil·lament a llegir un bon llibre. I si els meus fills em diuen que s’avorreixen els contesto que no està en les meves funcions ser el seu animador sociocultural. Una actitud que crec que és l’adequada però que mantinc una mica amagada perquè va contra el parer de la majoria de pares. Fins que he llegit les paraules de l’Eva Millet, que ens alerta dels perills de la hiperpaternitat.

Els fills són el que són independentment dels pares que tinguin. Hi ha la genètica, la personalitat individual, l’entorn i una llista infinitat d’elements que les mares no podem controlar. Sentir-nos culpables no farà fills més feliços, el més provable és que els faci menys responsables dels seus actes i, per tant, amb molts números de convertir-se en petits tirans.