Retrat parcial de Claudio

Hi ha alguna cosa de la presència física, de la temperatura de la nostra carn, el tacte de la nostra pell i el color dels nostres ulls (tan blaus els de Claudio) que envaeix completament el que som. Quan aquesta carnalitat de la biologia ja no existeix, queda ni més ni menys que la dimensió espiritual, i ens adonem massa tard que només la coneixíem parcialment. És com si, fins a la nostra mort, la nostra corporeïtat fos qui portés la veu cantant, entelant com som percebuts. Després de la mort, la resta de nosaltres, això que estava semiocult i que s’ha d’assemblar a l’ànima, immaterial, invisible i potser incomunicable, es pot expandir a la fi plenament en la memòria dels altres, sense filtres ni mediacions.

Jo estimava el Claudio físic i així l’hi deia: t’estimo pel teu cos. Un cos que em resultava, com ell, sòlid, i no obstant encloïa delicadesa, delicadesa que ell tapava escapant per la porta del darrere. Si bé l’Ajuntament de Barcelona concedeix aquest dimarts a Claudio la Medalla d’Or de la Ciutat per la seva trajectòria professional, soc de la creença que el que som a la feina és indistingible del que som personalment. De la mateixa manera que cos i ànima es confonen mentre som vius, així succeeix amb el nostre ofici: les mans que premien el teclat, els peus que recorrien les escales de l’editorial, els ulls que detectaven les errates al paper, les espatlles que carregaven la motxilla amb els manuscrits... ¿no eren també Claudio? I seguint aquest raonament, ¿no eren els criteris segons els quals elegia lectures i textos a publicar, molt més que preferències estètiques o comercials? ¿No eren també principis morals? ¿No el definien?

Publicant autors de tot Hispanoamèrica i de totes les generacions ens estava dient que per a ell totes les variants de l’espanyol, totes les societats en les quals es parla la nostra llengua, tenen la mateixa altura i han d’interessar-nos per igual. Ens indicava que el que té de bo del món és que és gran, vell i jove alhora, que no hi ha una forma de vida millor que una altra i que la llengua serveix per ampliar identitats, no per reduir-les ni per allunyar-les, ja que la millor de les persones està en la nostra capacitat per al canvi inesperat i el mestissatge.

Claudio era una persona social, fins i tot a desgrat seu. Creia en els rituals i creia en això antic i necessari anomenat urbanitat, tot i que per la seva naturalesa impacient se saltés les seves pròpies normes a conveniència. Les cites entorn del llibre eren ocasions per descobrir lectures i trobar-se amb els escriptors que admirava, per la qual cosa respectava escrupolosament el calendari, anteposant a la seva impaciència el compromís amb les històries ficcionades o reals i els qui la conceben. Era un pont pel qual fluïen verbs, adjectius, noms, conjuncions i adverbis que no eren seus, però el trànsit del qual afavoria i regulava, un pont flexible i dinàmic entre els que escriuen i els que llegeixen. Que l’expressió aliena fos la matèria primera que manejava, li permetia ser hermètic i elusiu sense que es notés, i aquest hermetisme, imagino, el feia necessitar més la lectura: hi abocava la fragilitat pròpia i l’aliena.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Mai va ser el meu editor, però dedueixo que un dels seus atractius era que sabia escoltar en un silenci dens i profund que em semblava carregat de misteri. Callava molt del que sabia, no presumia més que de les petiteses i a aquests silencis es contraposava la seva fúria ràpida. No tenia cap por a les bronques a Twitter i s’indignava si la turba es ficava amb un dels seus autors o en les llistes dels millors de l’any no apareixien els seus títols. Això em cridava l’atenció ja que, en el seu entorn íntim, l’incomodava el conflicte. Era una de les seves contradiccions, com certa irreverència seva que convivia amb un sentit cívic que el feia patir amb la política o pagar a gust els seus impostos, ja que se sentia afortunat més enllà del que mereixia. No obstant, el seu concepte de la responsabilitat tenia límits i la burocràcia l’ofegava, per la qual cosa preferia arraconar tots els sobres oficials sense ni tan sols obrir-los.

Inconstant i alhora lleial, temperamental i contingut, podia ser dur i alhora cedia fàcilment. Acumulava metres i metres de llibres, però no tenia afecció a cap. Tenia un vestidor immens i es posava sempre el mateix. I és que li agradaven més que res les possibilitats. Ressentia no tenir opcions. I posats a escollir, preferia quedar-se a casa, fos a Comillas, a Madrid o a Barcelona, llegint. Sempre llegint.