De l'obvi i l'inexplicable

Sobre els integrants de l’HFPA (Hollywood Foreign Press Association) se solen dir moltes coses i molt poques de bones: que són un grup envoltat de secretisme, que alguns d’ells amb prou feines parlen anglès, que són sospitosament proclius a acceptar regals i que fer-se fotos amb les estrelles els perd. També se’ls coneix com uns jutges imprevisibles, no tant perquè vulguin donar la nota com per pura inconsciència, i ahir a la nit van fer bona aquesta fama amb un repartiment d’estatuetes basat en algunes decisions cantades per endavant –la majoria dels premis interpretatius, per exemple–, però també en algunes d’inexplicables: que ‘El irlandés’ se n’anés a casa de buit, en especial, té tant sentit com un papagai en una mina de carbó. Tot i que també és cert que resulta més fàcil imaginar-se els il·lustres votants disfrutant de l’espectacle enlluernador però més aviat buit ofert per ‘1917’ que assaborint la monumental elegia mafiosa de Scorsese; a certes edats –i es comenta que edat és una cosa de la qual els membres de la HFPA van sobrats– una pel·lícula de tres hores i mitja de metratge és una invitació a la migdiada.

Per descomptat, té molt més sentit el triomf en gairebé totes les seves categories d’‘Érase una vez... en Hollywood’, que potser ha emergit de la cerimònia d’ahir a la nit convertit en el gran títol a batre de cara als premis de l’Acadèmia; al cap i a la fi, és una pel·lícula superba que, a més, celebra una cosa per la qual els qui reparteixen aquests altres guardons senten predilecció: ells mateixos. D’altra banda, això sí, l’única certesa oferta per l’ocorregut a la gala és que Netflix necessita començar a enviar licor del bo a vostè ja sap qui. Els que esperin trobar-hi veritables claus sobre qui guanyarà l’Oscar corren el risc d’acabar amb la mateixa cara de perplexitat que Tom Hanks va posar ahir a la nit, durant el monòleg de Ricky Gervais.