L'Aràbia Saudita en texans

A l’arribar al control de passaports de Riad, el xoc es fa immens. Al darrere d’una abaia negra que els cobreix el cos, i un nicab al cap que només deixa entreveure els ulls, diverses oficials gestionen la nostra entrada al país. Em pregunto com controlen la identitat de les seves passatgeres i callo, intimidada. Fa molt pocs mesos que l’Aràbia Saudita pot ser visitada per turistes. Tenim vuit dies, som tres amigues i recorrerem el país en texans.

El policia indicarà al conductor del cotxe d’Uber que cap de nosaltres s’ha d’asseure al seu costat: les dones, darrere. Però, en honor a la veritat, comença a ser una excepció. S’adverteix el desig de modernitzar impulsat pel mateix príncep Mohamed bin Salman, que comporta també la reestructuració del país i de la seva capital, de més de set milions d’habitants. Mesquites precioses i luxosos gratacels contrasten amb barris pobres, on la pols de la sorra del desert ho cobreix tot. Pocs centres culturals, i el metro, en construcció.

Al matí, el sol càlid ens acaricia mentre prenem un cafè, assegudes a la plaça Deera, denominada popularment Chop Chop, perquè aquí tenien lloc les execucions públiques, sovint per decapitació. Absorta en aquests contrastos, adverteixo l’espiritualitat del cant que convida i ordena a deixar-ho tot. Cinc vegades al dia, des de la matinada fins que cau la nit, tota mena d’establiments abaixen la persiana durant uns 20 minuts per resar. La mesquita és a prop, però qualsevol lloc és bo per agenollar-se davant d’Al·là. Els clients hauran d’esperar.

Les dones joves ens miren amb admiració i volen fer-se una ‘selfie’ amb nosaltres. Riuen amb complicitat. Asseguren que els homes no veuen amb bons ulls que puguin deixar enrere la vestimenta que les uniformitza, tot i que ells diguin que és opcional. Als centres comercials, les maniquins llueixen vestits, faldilles i bruses sexis, únicament per ser utilitzades en festes familiars, en la intimitat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A l’aeroport de Medina, un desconegut, que se’ns presenta com a membre d’un ministeri, s’ofereix a mostrar-nos la ciutat i ens convida a sopar amb uns amics. L’hospitalitat àrab és ancestral. Mentre passegem, el relacions públiques del Centre Cultural ens farà passar per projectar-nos el vídeo de la història de la ciutat. En realitat, un pur cant a l’islam. Al costat del mar, al passeig de la Corniche de Jeddah, meravellosa posta de sol i nit de Cap d’Any. Sopem entre amics en un restaurant. La música ha deixat d’estar prohibida, l’alcohol encara ho està. Ens convidaran a fumar xixa, en comunitat.

Sé que no hi ha garanties democràtiques i que els drets humans i les llibertats estan molt restringits. Fa poc més d'un any que al consulat saudí d'Istambul van assassinar el periodista Jamal Kashoggi, però dono fe que hem conduït pel desert, on només fa any i mig que les dones poden portar un volant. Aquest any, el Dakar travessa l’Aràbia Saudita, i, ben aviat, es jugarà la Supercopa d’Espanya.  Les dones podran ocupar la mateixa grada que els homes, i aquesta és la novetat.