La guerra interminable a Síria

Potser Idlib sigui l’últim bastió a conquerir abans que el Govern sirià de Bashar al-Assad declari el final de la guerra. Per això no han parat de caure bombes les dues últimes setmanes. Una pluja constant de l’aviació i l’exèrcit sobre Idlib i algunes de les ciutats veïnes han tornat a oferir imatges que desgraciadament resulten molt familiars en el context sirià: milers de persones corrent com gallines sense cap, mentrebombes de dispersió i morters, previs al setge, fan caure edificis i massacren civils.

Amb l’argument que entre els grups rebels s’amaguen faccions vinculades a moviments radicals islàmics –una cosa certa, ja que s’han anat replegant cap aquesta província– l’exèrcit sirià, avalat per la intel·ligència russa, va trencar l’alto el foc acordat l’estiu a les Nacions Unides i des de fa dues setmanes apunta a objectius civils, incloent mercats i centres d’atenció mèdica. El resultat és catastròfic. D’aquesta regió d’uns tres milions d’habitants, encara en mans rebels, gairebé mig milió havia fugit des de l’inici del conflictei si la campanya d’assetjament continua no es tardarà a forçar que un nombre semblant segueixi el mateix camí. La diferència ara és que la frontera veïna a Turquia està tancada i barrada, és molt perillós intentar creuar-la en els dos sentits i les organitzacions d’ajuda amb prou feines hi poden accedir per oferir socors als centenars de milers de víctimes.

El fracàs de Trump

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

No sembla que els que fugen ara, mes allà de la solidaritat en algun poblat veí, encara en calma relativa, puguin arribar a rebre gaire ajuda. Però aquests només són la punta de l’iceberg. La crisi humanitària està a la vista, peròaquest últim atac a Idlib amaga una crisi molt més gran que tot i que no es percebi a simple vista evidencia el desequilibri occidental a l’agenda de seguretat global i el fracàs en particular dels EUAde Donald Trump. Va ser el president americà que va decidir treure les seves tropes de Síria d’un dia per l’altre. Sense consultar-ho amb els seus socis de l’OTAN, ni els seus assessors del Pentàgon, va donar l’ordre de retirada, entregant el relleu militar a Turquia, que no està interessada a evitar cap matança, sinó a controlar els kurds, els millors aliats d’Occident contra els radicals islàmics.

El resultat de tot aquest caos de relacions perilloses salta a la vista. Enmig del buit de poder, Turquia s’ha entregat a desplegar soldats per tot el Kurdistan, mentre a la resta del paísVladimir Putin, sense rivals a l’horitzó, deixa via lliure al seu deixeble sirià Bashar al-Assad perquè acabi la feina brutaque va començar fa vuit anys. Les imatges ens fan tornar al mig d’una guerra interminable a Síria. Idlib crema, però tot i que l’últim reducte rebel caigui, més que el final del conflicte, les flames apunten al desastre que expulsa un altre quart de milió de persones i al declivi de la influència dels EUA en l’agenda global d’aquest infern que va contribuir a crear.