La conjunció de debilitats

No hi ha bé ni mal que duri cent anys. La repetició electoral del 10-N ha provocat una conjunció de debilitats que ha simplificat l’escenari coalicional. El PSOE guanya les eleccions el 10-N i milora molt lleugerament els resultats del 28-A, però se li tanquen diverses combinatòries possible per accedir al Govern. Amb Cs ja no suma, la desfeta del partit taronja es carrega qualsevol temptació liberalprogressista. Amb el PP no és possible tancar una gran coalició a causa d’un Vox massa crescut: els de Pablo Casado estan molt temorosos que els mengin terreny. L’opció d’unes terceres eleccions podria portar a la victòria de les dretes, una vegada Cs surt de l’equació i es redueix la fragmentació en l’ala dreta del tauler. I les dretes no sumen.

Pedro Sánchez va entendre des del primer moment que només podia ser president pactant el Govern amb Podem. I que la majoria parlamentària per sustentar el seu Executiu l’hauria de trobar en els independentistes i nacionalistes perifèrics. Així doncs, aquesta nova repetició electoral ha obert la porta al trànsit cap a un escenari inèdit en la vida política espanyola des de la recuperació de la democràcia. En primer lloc, per la construcció d’un Govern de coalició (no es produïa des de la Segona República) que respondria a la realitat cada vegada més fragmentada del mapa polític.

En segon lloc, per una triangulació amb els dos vectors de canvi que han visualitzat en l’última dècada el deteriorament de l’anomenat’règim del 78’ (en el qual els mateixos socialistes van ser la columna vertebral). Així doncs, Podem i confluències (com materialitzacions de l’esperit del 15-M) i l’independentisme (com a símbol de l’esgotament del model autonòmic) esdevindrien imprescindibles per a la governabilitat del país.

Però aconseguir la investidura no assegura l’èxit de la legislatura. El PSOE ha de ser conscient que ja no serveix l’anar tirant: Espanya necessita fer front als grans reptes de país. Per poder sumar majoria parlamentària, però també per governar una societat complexa, es requereix importants dosis de valentia i una obertura cap a la innovació transformadora.

Notícies relacionades

Així hem explicat les últimes hores de les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez

El Govern titlla el PP de partit «antisistema» pel seu «bloqueig»

Una part de l’opinió publicada ha començat a voler veure una certa recuperació del bipartidisme. Res més lluny d’això. Seria un error que Sánchez es deixés seduir per tals argumentacions. Que les expressions electorals associades als vectors de canvis vegin desgastades les seves expectatives no vol dir que el món d’ahir estigui tornant. No tornarà. Potser un cicle de protesta s’estigui tancant (les crisis organitzatives de la formació morada o els impactes indesitjats del fracàs de la via unilateral de l’independentisme podrien ser-ne símptomes), però no seria intel·ligent que això es confongués amb una mena de tancament de les esquerdes del règim.

Els desafiaments allà hi són. Només es podrà avançar si es transiten importants apostes al terreny de les polítiques públiques (econòmiques, socials, culturals), però també de reformes de la institucionalitat (organització territorial, administració pública o poder judicial).