24 d’oct 2020

Anar al contingut

La sortida política del conflicte

Els estralls del procés

Els estralls del procés

Antón Costas

Sense reconèixer el mal que s'ha fet a la convivència entre catalans no haurà possibilitat d'avançar

El canvi de dècada sembla crear senyals que anuncien que entrem en una nova etapa en això que hem anomenat el conflicte polític català. Pel que sabem a través d’aquest diari, la negociació entre el PSOE i ERC per aconseguir el recolzament dels republicans a un Govern de PSOE-UP està centrada en el reconeixement per part del PSOE de l’existència d’un conflicte polític entre Catalunya i Espanya i en la creació d’una taula de negociació entre governs. Busquen sortir de la via judicial per situar-se en la de la negociació política. A l’espera de veure com es tradueix aquest reconeixement, aquestes converses són esperançadores.

Com que d’un gran mal surt un gran bé, com diu de forma optimista la saviesa popular del refranyer, la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a l’establir que Oriol Junqueras tenia immunitat des del moment en què es reconeixen oficialment els resultats de les eleccions, és una innovació europea que pot ajudar a encarrilar el conflicte a Espanya. Es compleix l’axioma d’Ortega y Gasset d’«Espanya com a problema, Europa com a solució».

Els partidaris de la independència han de ser conscients que les decisions unilaterals del 2017 van trencar el consentiment dels catalans no independentistes

No obstant, sabem molt poc o gens de com s’està abordant en aquesta negociació l’altra pota d’aquest conflicte: la fallida de la convivència interna entre catalans provocada pel procés. En particular, les lleis de desconnexió i de referèndum unilateral aprovades amb els vots del bloc sobiranista del Parlament els dies 6 i 7 de setembre del 2017. Aquestes lleis van conculcar no només l’establert a la Constitució, sinó també a l’Estatut,  que és la constitució interna dels catalans, i que estableix que per prendre decisions d’aquest calat es necessiten els dos terços del Parlament.

Aquestes dues decisions van provocar enormes estralls en la convivència entre catalans, no només en els àmbits polític, econòmic i social, sinó també en el familiar. Els estralls en aquest últim àmbit són menys coneguts perquè tots provem de minimitzar-los, eliminant de la conversa familiar la qüestió política. Però no per intentar suavitzar-los els seus efectes són menys reals. En alguns casos arriben fins i tot fins al divorci familiar a causa de divergència política.

Sense reconèixer els estralls provocats pel procés en la convivència entre catalans no hi haurà possibilitat d’avançar a la sortida al conflicte polític. Que el PSOE reconegui l’existència d’un conflicte polític ha d’anar en paral·lel amb el reconeixement per ERC de l’existència d’un conflicte intern. Si no, seria com remar amb un sol rem, no s’avançaria, només acabaríem marejats.

Reparar la ruptura

Els partidaris de la independència han de ser conscients que les decisions unilaterals del mes de setembre del 2017 van trencar el consentiment dels catalans no independentistes amb el Govern de la Generalitat i amb el Parlament. A partir d’aquell moment, aquestes dues institucions polítiques només representen políticament la meitat dels catalans, amb oblit, si no menyspreu, de l’altra meitat. Sense abordar aquesta divisió no hi ha sortida duradora al conflicte.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Els governs llargs de Jordi Pujol van ser possibles no només pel vot nacionalista sinó també pel consentiment que els no nacionalistes van donar a aquests governs. Un consentiment basat en la confiança en què els nacionalistes respectarien sempre la Constitució i l’Estatut i governarien en benefici de tots els catalans. Aquesta confiança es va trencar primer amb el gir des del nacionalisme cap a l’independentisme que va donar Artur Más després de la derrota electoral de desembre del 2012. I, de forma definitiva, amb l’unilateralisme que va introduir Carles Puigdemont a partir del 2016, sota l’impuls i la pressió de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

Espero que ERC, en la mesura que ha renunciat a l’unilateralisme, tingui la valentia moral i política de reconèixer els estralls del procés. I també que sigui capaç de formular un nou nacionalisme liberal, respectuós amb els drets i llibertats dels no nacionalistes, sense per això renunciar al seu objectiu d’independència.

ERC ha de vèncer el vertigen que li produeix prendre decisions polítiques en solitari. Fins ara ha sigut ostatge de l’estratègia unitarista defensada per Carles Puigdemont per poder mantenir el poder polític en mans dels seus. Si no s’atreveix a volar per si sola, continuarem empantanegats.

En qualsevol cas, les negociacions entre PSOE i ERC han de reconèixer els estralls provocats pel procés en la convivència pacífica i col·laborativa entre catalans. I incloure en l’acord iniciatives per estroncar aquests estralls. Altrament, aquest acord naixeria coix i mancat d’eficàcia.