Encara que no ens anomenin, aquí seguim

El 1997 a Reykjavík es va obrir un museu dedicat als fal·lus: La fal·loteca islandesa; a Kawasaki hi ha un matsuri (festival) xintoista centenari en honor a la fertilitat el principal esdeveniment de la qual és la veneració al penis: il·lustracions, dolços, estàtues... I si em poso a buscar, segur que trobo més esdeveniments a tot el món dedicats als homes i els seus fal·lus. I segur que tots tenen el seu públic. Fins aquí, res a dir.

Fa uns dies, a Londres, van inaugurar el primer museu dedicat a la vagina. A la investigadora científica Florence Schechter la preocupava que el 65% de les dones entre 16 i 25 anys reconeguessin que tenien un problema amb les paraules ‘vagina’ i ‘vulva’. I, va continuar explicant, també se sorprenia que la meitat del públic britànic no sabés descriure la funció de la vagina ni identificar visualment els llavis o la uretra de les dones (58%), així doncs, va decidir que calia donar a conèixer el sistema sexual femení. Normalitzem l’aparell reproductor de les dones, vaig pensar a l’escoltar la notícia. I, tot i que sorpresa perquè no ens coneguem a nosaltres mateixes, també vaig pensar que rectificar era de savis i bé estava la iniciativa. Sobretot perquè el museu dedicat al fal·lus feia gairebé vint-i-cinc anys que existia.

Crítiques sorprenents

No obstant, em va sorprendre molt quan, a les xarxes socials, vaig començar a llegir crítiques que acusaven al museu de transfòbia perquè –segueixo sorpresa– al museu no s’incloïen fal·lus. En va insistir que era sobre la vagina, en va explicar que científicament la vagina és l’aparell sexual femení, en va remetre a l’existència del museu dels fal·lus. Tot en va.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Misogínia, vaig pensar. Es comença acusant de transfòbia un museu dedicat a la vagina. Es veten els Monòlegs de la vagina d’Eve Ensler  en universitats per trànsfobs. Es parla de persones amb el cromosoma XX sense dir dones. ¿El pas següent? Invisibilitzar les dones, perquè, al no anomenar-nos, creuen, deixarem d’existir.

S’equivoquen, aquí seguirem.