Les escales del caos

Vivim a aquest costat del món com si no hi hagués infern. Tenim la sort immensa d’haver nascut en el costat correcte: una loteria. No vol dir que aquí no tinguem problemes, no hi hagi sofriment, desigualtat o marginació i pobresa per combatre. Però tot i que només fos per la força d’aquestes dates convé rescatar de l’oblit els més vulnerables, aquells que dibuixen un mapa d’escales impossibles: milions de víctimes perseguides pels seus propis líders i oblidades per la comunitat internacional. La dada alarmant és que tancarem el 2019 amb un nou record de desplaçats per la força, com a conseqüència de conflictes oberts, de violència generalitzada o víctimes de bandes criminals organitzades. S’ha depassat la barrera de 70 milions, més de la meitat dones i nens.

Síria és la nostra primera escala en la memòria. Les víctimes d’aquest conflicte, són les més nombroses en la llista de l’abandonament mundial. Més de la meitat de la població ha hagut de buscar refugi fora de les seves ciutats i pobles. Dels gairebé sis milions de refugiats sirians, tot just un va poder obrir les portes i entrar al cel europeu, –o més ben dit a Alemanya–, la resta segueixen repartits entre el Líban, Jordània i sobretot Turquia on n’hi ha gairebé 4 milions. La meitat són menors de 17 anys, haurien de ser a l’escola, però no hi són. Hem perdut ja una generació i tot apunta que la situació seguirà estancada el 2020 fruit d’aquesta guerra que tot i que sembla acabada, ni ha tancat ferides, ni permet el retorn.

Centre de gravetat

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

En el nostre imaginari Síria té un lloc, les seves víctimes, en canvi, són cada vegada més lluny de les polítiques per acollir-los i donar-los refugi als nostres països. Però tot i que les guerres tenen aquesta capacitat que quan una ocupa el centre de gravetat informativa la resta desapareix, n’hi ha més, moltes més. Al Iemen la violència afecta també una població exhausta que el conflicte els ha deixat sense mitjans de subsistència i sense protecció. Així estan també les víctimes de crisis infinites com els rohingyes a Birmània, o les de conflictes crònics a l’Afganistan, Somàlia, Sudan del Sud, o la República Democràtica del Congo, que 25 anys després del genocidi a Rwanda, continua amb milions de persones tancades en camps, sense esperança i sense aparences de superar l’enfrontament ètnic en una d’aquestes escales impossibles on no arriben els focus, ni a penes ajuda humanitària.

Lluny d’aquests conflictes clàssics, Veneçuela s’avança a l’abisme mentre compta els seus desplaçats en milions fins a aconseguir el segon lloc en el rànquing de generar refugiats. És una nova escala en un mapa del caos que aquest any creix. Convé recordar-ho, encara que només sigui per tenir-lo present i rescatar totes aquestes víctimes de l’oblit, especialment davant els discursos apocalíptics que intenten criminalitzar-los i traslladar-los les culpes d’altres coses que ens passen, mentre són ells els qui pateixen les pitjors conseqüències de viure en un infern.