Ella s'ho perd

Rainer Maria Rilke va ser un gran poeta d’adult, però com a nen no li envejo gran cosa. El seu pare era un militar amb problemes de salut que va acabar treballant de ferroviari i la seva mare, que tenia aspiracions nobiliàries, el va abandonar per instal·lar-se en la cort de Viena; a més, l’obligava a vestir-se de nena perquè no havia superat la mort de la seva primogènita. Així que, potser seria per la seva pròpia experiència, però Rilke va encertar de ple quan va dir que la veritable pàtria és la infància i que el que ens passa en aquells primers anys acaba condicionant la resta de les nostres vides. Per això em va impactar tant la confessió tuitaire –i posteriorment radiofònica– de l’escriptor Juan Gómez-Jurado: «Avui fa 42 anys –va escriure fa una setmana en el seu compte– una senyora va abandonar el nadó de la foto a la Maternitat d’O’Donnell. Avui, després d’haver trobat una família i uns amics que m’ajuden cada dia a superar-ho, només puc dir... que ella s’ho perd».

Hace hoy 42 años, una señora abandonó al bebé de la foto en la Maternidad de O’Donnell.

Hoy, tras haber encontrado una familia y unos amigos que me ayudan cada día a superarlo, sólo puedo decir que ella se lo pierde. pic.twitter.com/YB21mqpy2V

— Juan Gómez-Jurado (@JuanGomezJurado) 16 de diciembre de 2019

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Com sempre passa al procel·lós i enverinat mar de les xarxes socials, hi va haver qui va reaccionar amb improperis davant d’una confessió tan descarnada, però van prioritzar els missatges de recolzament i d’afecte. «Em sento estrany perquè és la primera vegada que parlo seriosament d’això –va confessar l’escriptor–; fins ara havia recorregut a l’humor». I va explicar que sol utilitzar el terme ‘reorfe’,perquè els seus pares adoptius ja van morir; i que el seu amic i director de cine Rodrigo Cortés li gastava bromes de l’estil: «Vindrà el tal amb la seva família. ¡Aprèn-ne!». I això està molt bé perquè l’humor funciona com la crema solar: prevé les cremades. Però jo l’escoltava, el veia somriure mentre es regirava incòmode a la cadira i notava que, efectivament, no es cremava però que patia. Juan Gómez-Jurado mateix ho va confirmar a l’admetre: «El forat que tinc des de petit només el poden omplir els llibres. Tinc molt clar que és aquest abandonament el que em converteix en escriptor».

Vaig pensar, i això segurament ho comparteixi la seva nombrosíssima legió de lectors, que de vegades un problema, una patacada, per forta que sigui, pot transformar-se en oportunitat. En aquest cas, l’abandonament d’un nadó en la vida real ha acabat germinant en un personatge de ficció, Antonia Scott, una investigadora atípica que pateix a les seves carns el perill de perdre un fill. Crec que a la protagonista de ‘Reina roja’ i ‘Loba negra’ –supervendes tots dos– i a la seva estranya parella, Jon Gutiérrez, encara els queden moltes peripècies per viure, molts desacords per superar i molts dolents per detenir, però ja mai podré mirar-los de la mateixa forma. I si després de saber tot això encara queda algú sense ganes de llegir aquests llibres... doncs ell –o ella– s’ho perd.