Fes-lo més feliç per Nadal

Es va divorciar perquè el seu marit li va regalar un abric que costava més del que ella cobrava en un mes. Un abric meravellós, però... no era de la seva talla. Hauria sigut tan simple com anar a la botiga amb un dels abrics que ell podia haver trobat a l’armari de la seva dona. Per no parlar que, si dorms cada nit amb una persona, et pots fer més o menys a la idea del cos que té. A més, l’abric era rosa, un color que la Laura no utilitza mai. Ell ho hauria de saber; feia 10 anys que estaven junts. L’abric es podia canviar. Però l’havia comprat en un centre comercial d’alt luxe. Per canviar-lo, la Laura havia de conduir una hora d’anada i una altra de tornada. I, com que el seu marit es passava el dia viatjant, la Laura anava com una boja amb el temps enganxat als talons per sortir escopetejada de la feina, recollir els nens, donar-los el sopar... i no sabia com coi trobaria aquelles dues hores.

Aquest abric representava la desigualtat del seu matrimoni. El seu marit no es fixava en el seu cos, ni en la seva manera de vestir; el seu marit coneixia les seves rutines i no se li va ocórrer comprar l’abric en una botiga pròxima a casa, per si s’havia de canviar... I, evidentment, el seu marit no havia comprat l’abric, perquè no tenia ni idea de moda. L’havia comprat, potser, el seu assistent personal. I, en el pitjor dels casos, la seva amant. 

I és que, en aquest cas, com en tants d’altres, el regal no era una expressió autèntica d’afecte, sinó una manifestació tàcita d’un sentiment de culpa.

En la nostra cultura hiperconsumista es concep el regal com la forma legitimada i ritualitzada de demostrar amor. Aquesta és la creença limitant dels pares, que, per Nadal, cobreixen els seus fills de regals caríssims que les criatures no utilitzaran. Aquest estil de criança crea futurs adults poc resistents a la frustració, adults amb creativitat i imaginació poc desenvolupades, adults que no saben valorar el que tenen, que no s’esforcen per assolir objectius i que viuen enganxats a la roda de hàmster de la insatisfacció permanent: ¿No coneixem tots algun adolescent o adult així?

La publicitat opera sobre el sentiment de culpa de tantes persones abocades en la seva feina que no dediquen temps als seus éssers estimats i que creuen que un regal car és la forma (sempre ineficaç) de compensar la seva absència física i la seva carència afectiva. És igual que sigui un abric de Gucci o un ‘smartphone’ de 1.000 euros regalat a un xaval de 10 anys que no el necessita per a res.

El Nadal s’ha convertit en una temporada en la qual resulta especialment fàcil propiciar la suggestió orientada al consum. Les estratègies de vendes no requereixen un coneixement gaire profund de la ment humana: n’hi ha prou de fer referència als valors familiars i comunitaris.

Simplement es mostra una família o un grup d’amics sopant al voltant d’una taula molt llarga, passant els plats entre si. I ja tenim una imatge poderosa que apel·la a la unió familiar, al plaer de compartir. Afegeix-hi un producte que vulguis vendre, i si pot ser una parella de vellets i ¡un gos! El gos que no hi falti. I ja tens un èxit de vendes.

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

Però la Laura hauria preferit, sens dubte, que el seu marit viatgés menys i arribés cada tarda a les set per ajudar-la amb els nens, i en Manel, el seu fill, que va rebre el TontoPhoneX, probablement hauria preferit que els seus pares no s’haguessin divorciat. Però en Manel ni tan sols sap expressar com de malament se sent. Així que aquest Nadal li ha demanat el Tontophone 11 Pro, que s’anuncia així: «Fes-lo més feliç per Nadal».