De Pujol al procés (i viceversa)

Enmig del dríbling curt delspactes d’investidura, s’imposa una mirada llarga, retrospectiva i prospectiva, sobre elprocés i el paper de la minoria catalana de torn en la governabilitat d’Espanya: primer CiU i ara ERC. La republicana Marta Vilalta, membre de l’equip negociador amb el PSOE i el PSC –Salvador Illa seu a l’altra banda de la taula-, s’ha desmarcat del compromís històric del pujolisme amb l’estabilitat d’Espanya: «No som aquí per negociar el peix al cove (la cèlebre expressió de Jordi Pujol). Aquells temps ja han passat».

ERC no vol més peixos sinó el cistell sencer. El problema és que, com ha evidenciat el procés, la minoria catalana no és prou forta per aconseguir la independència, però sí per bloquejar la governabilitat d’Espanya. El politòleg Juan Rodríguez Teruel, en una entrevista a ‘Crònica Global’ (27-10-2019), dibuixava un marc més complex que el descrit per Vilalta: l’independentisme va topar amb la pluralitat interna de la societat catalana i l’espanyolisme amb la diversitat espanyola.

«Després d’aquests fracassos, i el conseqüent temps de transició postprocés, hi ha una via possibleperquè, tard o d’hora, tornem a l’obligació d’articular unes majories creuades que redueixin la polarització sobiranista. Curiosament, això implicarà una recuperació dels discursos de Pujol i Maragall.  [...] El procés és també un fracàs temporal del nacionalisme més genuïnament pujolista. Però tots els descendents del procés acabaran tornant a Pujol», apuntava.

Aquest possibilisme de Pujol –definit despectivament com la política de «la puta i la Ramoneta»– és segons Rodríguez Teruel l’estratègia més raonable per forjar majories en les societats plurals. ¿Significa això que el president Pujol no és independentista? La resposta és equívoca. Un dels seuscol·laboradors directes en la seva etapa com a president em va explicar que Pujol deia que no era independentista, però que a la pràctica actuava seguint una màxima dels polítics francesos de la Tercera República després de la pèrdua d’Alsàcia i Lorena: «‘Pensons-y toujours, n’en parlons jamais’» (pensem-hi sempre, no en parlem mai).

Peix al cove

¿Què pensa ara Jordi Pujol? El president guarda silenci; és la seva manera d’expiar les culpes. Llegeix i escriu. Entre les seves lectures recents hi ha l’entrevista de Rodríguez Teruel. «No es pot governar una Espanya democràtica sense Catalunya, com ha demostrat cada període democràtic dels últims dos segles. La inestabilitat governamental dels últims cinc anys està causada, en bona mesura, peldesajustament d’aquesta integració», argumenta aquest politòleg.

El pensament complex de Pujol s’articula en una constatació –Catalunya no té prou força per aconseguir la independència, però sí per dificultar la bona marxa d’Espanya–, una pràctica –el camí intermedi, és a dir, la política delpeix al cove– i una prioritat: Catalunya té un problema de finançament, però el problema central és la identitat. Ja en la negociació de l’Estatut de 1979, Adolfo Suárez va encunyar una fórmula: per als bascos, el concert; per als catalans, la llengua.

El president Pujol, a diferència dels dirigents passerells del procés, no menyspreava Espanya. Ho va dir al seu dia, després de la caiguda del mur de Berlín i la independència de les repúbliques bàltiques: «Catalunya és com Lituània, però Espanya no és la Unió Soviètica». La inexperiència és també un dèficit dels actuals polítics espanyols. Si l’independentisme va infravalorar la força de l’Estat, l’espanyolisme va menysprear la força de la catalanitat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

«A Catalunya mai hi haurà trets, però democràticament són capaços de posar l’Estat espanyol contra la paret», va declarar Alberto Oliart l’agost del 2010 sobre la principal diferència entre el nacionalisme català i basc. Pujol coneix la seva trajectòria: Oliart Saussol, ministre de Defensa (UCD) després del 23-F, va estudiar Dret a Barcelona durant la postguerra i va ser amic de catalans il·lustres: Barral, Raventós, Ainaud, Casares... Aquest últim, històric militant socialista, revela en les seves memòries les gestions que Oliart, llavors advocat de l’Estat a Madrid, va fer per assegurar la defensa dels dirigents del MSC detinguts el 1958: «Oliart em va oferir casa seva i em va donar una inestimable mostra d’amistat i de solidaritat».

L’amistat  i la solidaritat, des de posicions diverses, que es troben a faltar en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Mentrestant, els que menyspreen el peix al cove es poden quedar sense peixos i sense cistell.