Els 'otaku' i l'etnocentrisme: qüestió d'estètica

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp45612232 icult sal n del manga  junnyan191211201259

zentauroepp45612232 icult sal n del manga junnyan191211201259

Un ‘otaku’ a Espanya és una persona la llista de reproducció de la qual és plena de sèries anime, l’habitació de la qual és un mostrari de figures de marxandatge de les seves sèries favorites, que llegeix manga i que de tant en tant (per Halloween, Carnaval, o en ocasió d’un esdeveniment ‘otaku’) fa ‘cosplay’. És a dir, es disfressa de personatge d’anime

Fins aquí tot bé. Tots coneixem un/a adolescent que concorda amb la definició. Ara bé, ¿què passa si aquesta persones té 30 anys? Que immediatament pensem que és un depravat, un friqui, un ésser associal. Pot ser que ho sigui, o pot ser que no. 

Els animes estan dissenyats amb un codi molt particular: el ‘kaiwaii’. Un adjectiu que significa bonic o tendre. Això vol dir que el manga (o gran part d’aquest) sol tenir colors pastel i personatges dibuixats amb ulls molt grans i una expressió molt dolça. En el manganime et pots trobar amb escenes de sexe i violència dibuixades de tal manera que semblen (si no t’hi fixes) cromos per a un àlbum d’una nena de 8 anys. Així que bé podria ser que aquesta persona de 30 anys simplement li encanti l’anime com a una altra li pot agradar l’òpera. L’un col·lecciona còmics, sèries i marxandatge i l’altre cedés, programes de teatre i llibres i revistes especialitzades. Qüestió d’estètica.

¿Quina diferència hi ha entre el milionari que segueix la soprano Anna Netrebko i l’enamorat d’un personatge d’anime?

Persones que tenen una obsessió les trobem en qualsevol camp. Comença a deixar de ser obsessió i convertir-se en patologia quan et trobes en un fòrum una persona que assegura que està enamorada de tal personatge o tal altre, que fins i tot es masturba pensant en ella. (En argot a aquest tipus de persones se’ls diu ‘moe’, tot i que de vegades la ‘moe’ és el mateix personatge).

¿Es diferencia això gaire de la persona que s’obsessiona amb un participant d’un ‘reality show’, es gasta una quantitat indecent a votar perquè no surti de la casa, s’identifica com a ‘adarista’ o ‘estelista’ en el seu perfil i plora quan aquest personatge guanya? És que el segon és un personatge real, em direu. Doncs no. En els ‘reality shows’ hi ha guió, escenes que s’eliminen, escenes que es creen a lasala de muntatge, i instruccions als participants. Les persones que creus veure en realitat no són més que una projecció: sobre la figura catòdica d’aquesta persona tu projectes les teves fòbies i les teves fílies, les teves pors, les teves carències i les teves inseguretats. Igual que fa l’’otaku moe’.

El moment en què un ‘hobby’ o una passió deixa de ser-ho i es converteix en una patologia, arriba quan l’apassionat no sap diferenciar la realitat de la ficció. Aquesta obsessió respon a una manera de portar un buit que comença a ser massa comú en una societat hiperconsumista i alienadora.

És el cas de l’home que s’enamora d’una ‘moe’ i creu tenir una relació amb ella, de l’’adarista’ que entra en baralles a Twitter per defensar l’honor d’Adara, o del seguidor del Reial Madrid que li clava un cop de puny al bar a un paio que critica el joc de Sergio Ramos... Però també el del milionari que segueix Anna Netrebko (una soprano) en els seus concerts per tot el món.

Notícies relacionades

¿Per què a l’últim no el menysprearíem com a l’’otaku’?

Doncs per una cosa que es diu etnocentrisme de classe (gràcies Bourdieu per la paraulota). La tendència a considerar natural una sola manera de veure i pensar el món. Un etnocentrisme de classe que nega que puguin existir altres gustos amb dret a ser legítims. Una classe que s’aferra al seu estatus negant l’existència d’una altra sensibilitat. Perquè això és el que significa la paraula ‘estètica’: ’sensibilitat’, en grec.