IDEES
Esclaus dels seus mestres
marriage-story-adam-scarlett /
Aquests dies, la conversa en el meu ‘timeline’ (que quan m’agafa amb la guàrdia baixa cometo l’error de pensar que representa al món real) ha estat segrestada per ‘Historia de un matrimonio’, la nova pel·lícula de Noah Baumbach. Probablement és la pel·lícula a la qual millor li ha vingut la polarització de l’opinió a les xarxes. El debat entorn d’aquesta pel·lícula ha provocat a Twitter, per exemple, fenòmens gairebé paranormals. Ha generat mems ‘d’autor’. S’ha utilitzat, amb insòlita agressivitat, com a arma per atacar qui no pensa com tu. I ha donat peu a enceses opinions (molt a favor o molt en contra) a càrrec de persones que encara no l’havien vist (i no només ho reconeixien sense pudor, sinó que semblaven considerar-ho un mal menor). Però, per impossible que sembli, el ‘beef’ en línia aquesta vegada ha portat una cosa bona: una quantitat insòlita d’interpretacions i formes d’acostar-s’hi.
’Historia de un matrimonio’ ha generat una quantitat insòlita d’interpretacions
Estic convençuda que Noah Baumbach mai hauria imaginat que la seva pel·lícula sobre la separació d’un matrimoni generaria tantes lectures –i tan diferents i disputes– entorn dels seus personatges, les seves escenes i la seva visió d’una ruptura. Un dels temes estrella d’aquesta animada i agitada conversa ha sigut la relació d’’Historia de un matrimonio’ amb determinades pel·lícules d’Ingmar Bergman. Els fans han utilitzat la comparació per dir com n’és, de bo,Baumbach i els detractors, per carregar-se’l argumentant que la relació li queda gran. Al marge d’estar en un bàndol o en l’altre, la influència és evident i fins i tot explícita. Com ho és, per a mi en gran manera, la de Woody Allen, que prefigura ‘Historia de un matrimonio’ i gran part de la filmografia de Noah Baumbach.
Tot això m’ha fet pensar molt en els autors que són molt esclaus, per voluntat pròpia, dels seus mestres. No els que els rellegeixen constantment des del personal (com Brian De Palma a Alfred Hitchcock), sinó els que gairebé els repliquen, tot i que sigui de forma brillant. Continuo donant-li voltes i convido a preguntar-se sobre quin espai ocupen aquests directors en el cine contemporani, com transcendiran i com es propagarà la seva empremta.
