28 set 2020

Anar al contingut

Anàlisi

El riu de la vida

El riu de la vida

Sergi García

El Besòs va arribar a ser considerat un dels rius més contaminats d'Europa pel seu nivell de deteriorament

Hi hauria d'haver més control de les activitats industrials a la ribera del riu que va tornar a la vida

El Besòs, amb una acció remuntant que li permet fins i tot esgarrapar vessaments al Ter a la fossa de Vic, s’obre camí a la serralada prelitoral, travessa la depressió del Vallès i desemboca a Sant Adrià de Besòs, on forma un delta amb uns dipòsits sedimentaris que enllacen amb els del delta del Llobregat: entre un i l’altre va créixer la ciutat de Barcelona. 

El riu ha estat vinculat molt estretament amb la capital catalana. La major part de l’aigua que consumia i necessitava provenia de la seva conca, a través de la mil·lenària sèquia comtal. De fet, el creixement i prosperitat de Barcelona es deuen, en part, a les seves aigües. Amb el pas del temps, el creixement industrial i urbà de l’àrea metropolitana de finals de segle XX, en aquest sector, amb el deteriorament ambiental que aquest progrés ha comportat, va deixar el riu fet una autèntica claveguera. Ja no era necessària la seva aigua, que es va anar a buscar més lluny, al Ter. Els seus nivells de deteriorament eren tan elevats que el van arribar a considerar un dels rius més contaminats d’Europa. El seu estat en la major part del seu curs era tal que pràcticament la vida es podria considerar llavors extinta. Submergits no es veien peixos, sinó altres coses que explicitaven sense gènere de dubte el que era el brut riu llavors.

Sensibilitat ambiental

Les demandes de la societat de finals de segle XX, amb cada vegada més sensibilitat ambiental, van fer impulsar a les administracions europea, estatal, autonòmica i municipal les reformes, projectes i millores necessàries per recuperar-lo. Es van construir depuradores, es van controlar els abocaments industrials, es van abatre les torres d’alta tensió, es va urbanitzar el curs entre murs per convertir-lo en un parc fluvial i es van crear marjals de canyís (‘Phragmites australis’) per depurar millor una tercera part dels efluents de la depuradora de Montcada i Reixac.

A poc a poc es va poder anar baixant al riu sense tapar-se amb força el nas. A poc a poc van tornar les aus i a poc a poc es van anar distingint les esmunyedisses siluetes dels primers peixos, l’aparició de les quals va ser notícia a principis del segle XXI i va catalitzar el sentiment que el riu tornava a ser-ho. 

Set espècies de peixos

Certament, la millora de la qualitat de l’aigua ha permès aquest feliç retorn que es xifra en la presència de set espècies de peixos al tram inferior, alguns de tan interessants com el ‘llopet de riu’ –(‘Cobitis paludica’), una espècie probablement introduïda des de la conca de l’Ebre que es considera vulnerable, ja que les seves poblacions han descendit molt notablement a la seva àrea de distribució natural.

No obstant, al Besòs hi ha trobat una bona empara. Un altre peix que nada a les seves aigües, en aquest cas autòcton de ple dret, és el barb de muntanya (‘Barbus meridionalis’), però potser el més interessant sigui l’anguila, un sorprenent peix que es reprodueix al mar dels Sargassos, a l’Atlàntic, i acudeix als rius a desenvolupar-se; també acudeix, tot i que no per voluntat pròpia, als mercats, sent com és una espècie vulnerable i cada vegada més escassa. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La millora de l’aigua, el retorn dels peixos, dels molts invertebrats aquàtics, de centenars d’espècies d’aus que hi crien o utilitzen l’espai per descansar durant les seves migracions, de les llúdries, que després de més de mig segle tornen a deixar-se veure, són fites d’una recuperació exemplar. Queda camí per recórrer, per exemple, s’ha de recuperar la població d’amfibis, abans molt nombrosos, segons les cròniques, en el que va ser el delta del Besòs, i avui tan escassos; ara bé, encara queden poblacions de gripau corredor o de granota comuna.

Tots aquests assoliments poden ser posats en risc per successos com el que ha tingut lloc a Montornès del Vallès. Un abocament incontrolable, ocasionat per un incendi, ha matat un gran nombre, però indeterminat, de peixos i amb tota seguretat també ha provocat la mort de molts altres organismes. Sens dubte, la sensació que el riu és sota una amenaça permanent ha de canviar i hi hauria d’haver més seguretat i control de les activitats industrials a la ribera del riu que va tornar a la vida.