Economia ètica, economia humana

Quan era jove i els diaris es llegien en paper, sempre començava el diari per enrere. Primer la secció d’economia, després cultura, després societat i l’últim la política, que em solia saltar. Les notícies econòmiques em resultaven més comprensibles, ja que erenconcretesi estaven més connectades amb el meu dia a dia de ciutadana corrent. Fins i tot sent de lletres sabia que les interpretacions econòmiques de larealitatconfiguren les polítiques dels governs i impacten com obusos sobre les nostres vides.

Moguda per aquest vell costum m’acostumo a interessar per qui guanya el Nobel d’economia, i aquest any ha sigut un trio d’economistes entre els quals destaca una dona, Esther Duflo. Només té 47 anys, però ja havia sigut premiada amb el Princesa d’Astúries el 2015 i el 2008 per la Fundació BBVA. La particularitat d’aquesta economista és que per determinar si una mesura social és millor que una altra, no recorre ni als logaritmes ni a complexos càlculs matemàtics, sinó a experiments de camp. És a dir, proves in situ amb els mateixos mètodes dels assajos clínics. Constaten amb grups de persones de carn i os si un incentiu ajuda que la gent a l’Índia vacuni els nens, si a Kenya és millor regalar o vendre les mosquiteres per combatre el contagi de la malària o si per reduir l’absentisme escolar és millor contractar més professors o bé proporcionar medicaments contra els cucs perquè els nens tinguin força i ganes d’anar a l’escola.

Duflo i els seus col·laboradors són originals perquè encaren la pobresa global descomponent-la en elements més petits a nivell individual o de grup, és a dir, fan atenció al detall, a les decisions que prenem les persones en el nostre dia a dia. Es molesten a esbrinar què condiciona o impedeix que una mesura abstracta dissenyada en un despatx doni fruit. Igual que els sociòlegs o els antropòlegs, tenen molt en compte cada persona i cada col·lectivitat. El que funciona en un lloc pot ser ineficaç en un altre i així, mitjançantl’observació, tenen tota la informació a la mà abans de donar res per bo.

Salut, dignitat, aire net

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Més enllà de les polítiques públiques concretes que han ajudat a implantar, el que admiro del seu treball és una conclusió fonamental: que a les persones ens importen moltes coses –la salut, la dignitat, l’aire net– bastant més que incrementar el PIB per càpita. I no obstant el PIB, així a ull, en abstracte, és l’objectiu que els dirigents del món desenvolupat continuen tenint gravat a foc, quan tocaria substituir-lo per altres barems.

No en sé res d’economia, però em convenç l’enfocament d’Esther Duflo. M’agraden les seves respostes pràctiques a qüestions petites, però essencials i d’enorme repercussió: un país amb nens més saludables, menys mortaldat i més assistència a l’escola és un país més competitiu que tirarà endavant. M’agrada que parli de la seva professió, els economistes, no com a savis o gurus per sobre del bé i del mal, ni com a científics, ja que l’economia amaga moltíssima ideologiarere la seva interpretació de les xifres, sinó com a «lampistes que resolen problemes combinant la intuïció, la ciència, l’experiència, la deducció i el pur assaig i error». Lampistes la tasca més urgent dels quals és «remarcar que en l’economia no hi ha lleis de ferro que ens impedeixin construir un món més humà». Tant de bo també aquí poguéssim importar els seus mètodes i abans de promulgar lleis les provéssim com s’assaja la tecnologia o la ciència. Estalviaríem molt patiment estèril.