L'amor a la deriva

Aquella sèrie de televisió que semblava tan frívola en realitat captava un malestar més profund del que les compres i els dinars en restaurants de moda podien plasmar. En un capítol de 'Sexe a Nova York' la Miranda tenia relacions amb un home que s’entestava a posar pelis porno mentre estaven junts. Era incapaç de fer-ho sense el seu preuat material audiovisual. Fins que ella es va plantar i el va amenaçar: “o elles o jo.” A la qual cosa ell va contestar: “és que a elles fa més temps que les conec.”

No crec que sigui una situació tan insòlita. La de trobar-te amb companys de llit que s’han pres l’alliberament sexual per la banda de tractar les dones de carn i ossos com mers objectes per al desfogament circumstancial. No és estrany que un nombre important de persones, també dones, tinguin ja el desig i l’excitació alienats per la industria pornogràfica, que és capaç de colonitzar la nostra esfera més íntima a base de fantasies plastificades en les quals predomina la vista mentre que el tacte, l’olfacte o el gust passen a ser secundaris. Podem observar primers plans de fel·lacions i coits en les més diverses postures i creure que l’objectiu de tot plegat és la mecànica dels jocs d’encaixos, omplir simples buits. No m’imagino l’efecte devastador que deu tenir aquesta 'educació sexual' en els qui hi tenen accés ben aviat, quan encara no s’han generat les pròpies fantasies carregades d’anhels i misteris, un dels primers processos del tot propis, deslligats de la protecció paterna.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El sexe és un forma de coneixement, d’indagació, de descoberta de l’altre i d’un mateix. La seva pràctica en solitari permet un entrenament interessant i un pal·liatiu quan no és possible tenir relacions en parella. ¿Però què passa quan l’autosatisfacció substitueix la necessitat del sexe en companyia? ¿Quan fa més mandra buscar algú amb qui s’ha de mantenir una conversa, potser un sopar o una copa, que no pas desfogar-te amb el material infinit que et retorna la pantalla freda? Les parelles de carns i ossos tenen nom, vida, olor i tacte. Són imprevisibles i diferents cadascuna, més complicades que els cossos de cera que apareixen en pantalla. I poden tenir, sobretot, una cosa llefiscosa que s’enganxa de manera persistent: sentiments.

Si aquesta deshumanització, aïllament i solitud passen en l’àmbit del sexe ja no diguem en el de l’amor. ¿Qui pot permetre’s, a dia d’avui, el luxe d’estimar i ser estimat d’una forma profunda? Neutralitzar el narcisisme hegemònic, claudicar de l’excés d’atenció a un mateix per dedicar-la a l’altre, trencar el miratge hollywoodià de l’amor romàntic alhora que s’esquiven els cants de sirena dels qui ens parlen de poliamor quan en realitat volen dir polisexe per construir un vincle prou sòlids que resisteixi la vida líquida que ens ha tocat viure. I acceptar que és part d’aquest vincle allò ara tan menyspreat, tan antic, anomenat compromís.