L'OTAN està d'aniversari

Aquests dies es commemoren els 70 anys de la creació de l’Organització de l’Atlàntic Nord a Londres. Es tracta, probablement, d’una de les reunions on es respirarà més tensió i potser, també, un punt d’inflexió en la història d’aquesta organització. Es discutirà sobre l’unilateralisme nord-americà, les actuacions turques, la poc clara amenaça russa i les qüestions econòmiques, però, sobretot, sobre l’estratègia a seguir durant els pròxims anys.

Per poder realitzar una aproximació coherent és important recordar l’objectiu per al qual es va crear aquesta aliança militar. L’objectiu era la defensa col·lectiva dels seus membres en un context de guerra freda. El final de la Unió Soviètica va significar el final de la contesa, i, per tant, el final del sentit de l’OTAN.  No obstant, durant els anys 90, com a au fènix, va aconseguir reinventar-se per no desaparèixer i amb ella també tots els interessos militars i econòmics associats. No van faltar intel·lectuals al servei del Pentàgon, com Huntington i la seva lluita de civilitzacions, que van proporcionar la cobertura necessària a aquesta transformació i van oferir amb safata a un nou enemic que els permetria continuar amb l’estructura militar amb petites correccions.

Intervenció a Kosovo

I així van començar les anomenades «operacions fora d’àrea». La seva primera intervenció va ser a Kosovo, amb Solana als comandaments i sense autorització del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Més endavant es van llençar els operatius a l’Afganistan i també la lluita contra el terrorisme internacional. Les successives ampliacions l’han convertit en l’aliança militar més àmplia del món, tot i que amb menys capacitats que quan era més petita, a més de provocar el malestar rus.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La petició de Trump de l’increment dels pressupostos en defensa ha sigut resposta per part dels socis amb certa tebiesa, fent-se els longuis. L’envit de Washington ha sigut respost per Macron, que fa uns dies afirmava a ‘The Economist’ que l’OTAN es trobava en «mort cerebral». Tot això en un entorn en què es discuteix la necessitat de crear un exèrcit europeu i de la necessitat de la UE de tenir més autonomia estratègica. No hi ha una millor prèvia que aquestes declaracions per incendiar aquesta reunió.

El conflicte d’Ucraïna

Però potser el més interessant d’aquesta baralla de galls sigui el que hi ha darrere, el debat sobre l’estratègia que ha de seguir l’OTAN en el context geopolític actual. El conflicte d’Ucraïna va operar com una bomba d’oxigen per a l’organització, que ràpidament va córrer a refugiar-se en les teories de nova guerra freda llançades des de posicions euroatlantistes i assenyalant Rússia com l’enemic renascut. Però també va reobrir un debat sobre l’estratègia de l’organització. La posició francesa és la de llimar asprors amb Rússia, cosa que genera divisions dins de la UE; Els Estats Units volen incorporar la Xina; altres actors, com el Regne Unit, es troben sumits en profundes crisis polítiques d’incert final. L’única cosa que tots tenen clar és que les seves posicions estratègiques no coincideixen en absolut. Així és difícil reinventar-se.