Aprengui a conviure amb Podem

Gairebé tothom coneix algun votant de Podem, i sap que la seva desviació és abans fruit de l’error que del càlcul viciós o criminal. Si el partit de Pablo Iglesias no existís, el capitalisme l’hauria d’inventar, i la banca va desenvolupar de fet un antídot mal anomenat Ciutadans. Tornant al Podem original, una formació que embotella la revolta de carrer i l’emmagatzema als cellers del Congrés i del Govern, hauria de ser el gendre somiat per la gent d’ordre. Aprengui per tant a conviure amb Podem, no s’obsessioni amb la circumstància que el seu accés a la Moncloa coincideixi el desembre amb el 140è aniversari del naixement de Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili, de vegades conegut com a Stalin. És procedent sobreposar-se a més a l’aberració que, en lloc del pacte racional de la dreta amb la dreta, acabi imposant-se una aliança incomprensible de l’esquerra amb l’esquerra, amb el hàndicap afegit d’un partit que ostenta l’esmentada paraula sinistra en català.

Abans de terroritzar-se del tot, recordi que els Verds governen fragments d’Alemanya amb la CDU democristiana. La domesticació de Podem a càrrecs burocràtics no només hauria de tranquil·litzar els seus adversaris. També suposa un descans per als indignats professionals, que poden baixar durant un temps de l’exigent revolució permanent. Si es deixés de mesurar el patriotisme per la distància als postulats de Vox, s’advertiria que Iglesias fa servir la paraula Espanya amb facilitat gairebé marcial. A més, encapçala un partit gens frívol dominat per un optimisme històric que s’hauria d’ensenyar a les escoles, en lloc d’enverinar els adolescents amb el canvi climàtic. Sota aquestes contrasenyes, difícilment es pot parlar d’un Front Popular, tret en el fet que la majoria de tiranosaures socialistes preferien pastar i pactar amb el Partit Popular. I si de passada el PSOE es lliura gràcies a Podem d’aiatol·làs exemplars com Rodríguez Ibarra, encara millor per a Sánchez.