¿Però no demanàvem política?

La velocitat de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias a decidir després de la repetició de les eleccions que governarien junts i a fer-se la seva abraçada emblema de l’inici d’una nova etapa de la vida espanyola va ser fer política al 100%, això que reclamàvem tots des de fa tant temps. ¿Què significava l’abraçada? Deixar per fi de banda els tribunals com a protagonistes de la nostra activitat pública i reconèixer, ells dos, que davant de la insistència dels espanyolsd’esquerres (mostrada a través de dues eleccions) estaven disposats a governar junts. Però hi havia més política en aquella foto: anticipar-se als líders més tradicionalistes del PSOE abans que pressionessin dient que el desarborat Ciutadans s’havia convertit en l’aliat ideal, i trepitjar a la dreta la idea que amb aquests als quals tornen a dir comunistes no es pot comptar, com si Carmena i Ada Colau no haguessin demostrat res, o oblidant que Adolfo Suárez va poder encarrilar aquesta democràcia pel seu encert a l’acceptar que Carrillo i la Pasionaria s’asseguessin al Congrés al costat de Fraga i el ‘voxista’ Blas Piñar.

Un superb joc de daus

Volíem política. Ara el que no tenim és dret a oposar-nos que comencin a fer-la. I que la facin tal com és, passant per sobre delspredicadors incoherents que voldrien que Sánchez fes les coses com les faria Pablo Casado.

Una altra formidable exhibició del que és la política la protagonitzen els dirigents d’ERC. Saben que les seves bases estan atrapades pel complex psicològic de voler ser més radicals que ningú, fascinades pel ‘com pitjor, millor’ de Puigdemont i Quim Torra. Però ells, els dirigents, el que volen és simplement la independència, o acostar-s’hi tant com sigui possible. I van trobar la fórmula –també la podem anomenar la pregunta– màgica per, sense enganyar la seva gent, aconseguir el seu recolzament explícit per al més urgent i el més allunyat de l’estratègia de Puigdemont/Torra: que la dreta no torni al Govern d’Espanya (ja que retallaria fins i tot l’autonomia ja existent), i que els deixin intentar un diàleg possibilistadiàleg .

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Pretenen, de moment, millorar l’autogovern català dins d’Espanya a l’espera de temps millors en què el sobiranisme tingui el recolzament popular i internacional suficient per a alguna cosa més. Hi ha embolics com el de si la taula de negociació ha de ser primer de partits i després de governs, però això també es diu política quan el que es vol és que hi hagi taula.

Tot s’assembla molt al mentider, un superb joc de daus, però no deixin que els atordeixin els que s’escandalitzen. Aquests, quan la demanaven no sabien el que era la política. O no els convé gens que no siguin decretassos o sentències judicials. És el seu problema. Sàpiguen vostès que la política és lletgíssima, fa pudor i desencisa, però de vegades és l’únic camí.