Hong Kong, un desafiament per a la Xina

La rotunda victòria obtinguda pels candidats de l’oposició en les eleccions locals celebrades a Hong Kong consagra l’estat de crisi permanent que sacseja l’economia del territori des de fa sis mesos, reflecteix la debilitat extrema de Carrie Lam, cap de Govern, i tradueix la divisió política d’una societat que mai abans va donar mostres de descontentament de tal magnitud, ni tan sols durant l’episodi dels paraigües grocs. Alhora, obliga el Govern de la Xina a afrontar una situació per a la qual no té experiència ni precedents, tenint en compte la llunyania de la revolta de Tiananmen (1989), dels canvis en l’ecosistema social xinès i de la necessitat del president Xi Jinping de guanyar-se una imatge de líder global.

Ningú va saber preveure, ni a Hong Kong ni a Pequín, que les contradiccions entre un sistema relativament democràtic, el de l’excolònia britànica, i el de partit únic s’havien de manifestar tan aviat com sorgissin discrepàncies entre el carrer i les autoritats hongkongueses, tutelades pel Govern xinès. Menys encara: ningú va saber preveure una protesta popular amb el grau de violència dels últims mesos, que comporta alguna cosa més que la simple impugnació del règim transitori hongkonguès fins a l’any 2030. Lapoca traça que manifesta la cap de Governper encarrilar la crisi que va provocar ella mateixa amb una llei d’extradició va fer sortir el geni de la llàntia i és molt difícil que la sublevació remeti si és Carrie Lam qui ha d’asserenar els ànims: ni l’accepten els manifestants ni sembla comptar amb gaire més que amb un recolzament de rutina de Pequín.

Ésinimaginable que les autoritats xineses acceptin dialogaruna sortida a la crisi que emeti senyals de debilitat. És possible esperar alguna concessió, però no entra en els seus càlculs transigir en l’alliberament dels detinguts durant les protestes i encara menys acceptar la transformació del règim de Hong Kong en un de deliberatiu, basat en el sufragi universal i el control de l’Executiu per un Parlament independent. El règim xinès és de partit únic, mai s’exposarà a obrir la capsa de Pandora del pluralisme i dels drets humans, i no correràel risc de fer de Hong Kong una referència per a la dissidència interna, encara que sigui minoritària.

Alhora, la Xina no pot acceptar un enquistament de la crisi i menys consentir que es converteixi en actualitat permanent en els noticiaris d’Occident. La segona economia del món no vol aparèixer com la que és incapaç de rescatar les finances de Hong Kong de la recessió, fins i tot acceptant que els fets d’aquests últims mesos han sigut especialment beneficiosos per als negocis a Xangai i que la seva borsa ha sigut la destinació triada per molts inversors que van buscar refugi lluny del carrer en suspens. Però reduir la crisi a la seva repercussió econòmica és simplificar el problema: tan important o més és l’efecte que pot arribar a tenir en laconsolidació de la Xina com a superpotència mundialadaptada als desafiaments propis de complexes societats modernes.