Darrere de l'envà

Violència de gènere: un terme que ens permet fer drecera quan parlem de la realitat a què fa referència, que resulta útil lingüísticament perquè en tres paraules podem descriure el fenomen. Però com totes les expressions útils i d’impacte mediàtic pot córrer el risc de convertir-se en un llenguatge massa asèptic, massa abstracte. Per desgràcia, la violència de gènere és un fet terriblement concret que assota les dones independentment de la seva classe social, origen geogràfic, raça o religió. No ens deixem endur per la possible aseptització del terme.

La violència de gènere és el primer crit dins la tebior del llençols del llit per part d'aquell que has triat per compartir una de les teves parcel·les més íntimes. És el cop damunt la taula que irromp de manera sobtada en la quietud en calma de la monotonia quotidiana, amb el televisor de fons i els nens fent bola amb la carn. És la primera bufetada que et dona qui t'estimes i que et provoca més dolor íntim que físic, la mena de dolor que t'esquinça en mil bocins l'amor propi i fa que trontolli la teva confiança en els altres. Són les pallisses: pluja de cops sense aturador que plouen de sobte com una tempesta i no obeeixen a cap mena de lògica. L’absurditat de la violència és un dels seus elements més aterridors. Perquè sí. Fins que t’han minat prou com per trobar-hi raons que la justifiquin: és que anava borratxo, és que havia tingut un mal dia, és que en el fons és un bon home però perd els nervis, només un cop, la primera vegada i l’última. És que és el pare dels meus fills, és que no sé què faria sola. És que ningú no em creuria.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Violència de gènere també són els cops que els veïns senten des del sofà de casa seva i es pregunten si hi han d’intervenir-hi. ¡Aquest dubte, mare meva, el que suposa aquest dubte! Crits i soroll de plats trencats, súpliques de compassió que el botxí no vol escoltar però que de vegades també volen ignorar els que ho senten tots protegits per un envà. És aquest un dels pilars fonamentals de la perpetuació d’aquest fenomen: la indiferència davant de les agressions, de la injustícia en general. ¿Qui soc jo per anar-me a posar en assumptes d'altres? És el que s'han dit molts testimonis directes de la violència per justificar la seva covardia. És el que passava quan d'aquesta realitat en dèiem violència domèstica, sense entendre que el tema principal no és l’espai on es produeix la cosa, sinó el rerefons ideològic i cultural que concep la dona com a ésser inferior sobre la qual es pot exercir el poder que aquesta mateixa cultura ha donat als mascles.

Sí, ja ho sé, ens repetim una mica, les feministes, no parem de donar la tabarra amb el tema. Creguin-me, jo voldria de tot cor no haver de tenir un dia per eliminar la violència contra les dones, no haver-ne de parlar mai més del tema. Però no som nosaltres les que ens repetim fins a la sacietat. És el masclisme que no es cansa de la seva manca d’originalitat i continua actuant com si res.