Violències masclistes: tenim pendent el compromís comunitari

Torna a ser 25 de novembre. Manifestacions, declaracions, reivindicacions al voltant de la/es violències masclista/es i sobretot el que queda per fer per acabar amb el que diem ‘lacra’. De tant utilitzar la paraula l’hem gastat. Hem d’avançar. Proposo que, aquesta vegada, revisem cadascuna i cadascun de nosaltres les nostres actuacions quotidianes respecte aquest tema; com ens situem com a testimonis freqüents de les violències que de vegades ni tan sols veiem i, quan les veiem, sovint ens quedem paralitzats davant seu. ¿Les excuses habituals? S’ha produït en un espai privat, dins una relació íntima, és una cultura diferent a la nostra amb uns codis diferents, potser em fico on no em demanen, aquests són contextos ja violents per si mateixos i per tant això no és violència masclista, i així un llarg etcètera.

Després condemnarem la violència i ens horroritzarem davant les xifres. Una de les claus per aquest canvi estructural que necessitem és el compromís comunitari. Tan senzill i tan complex alhora. Parlem molt de compromís social però avui vull posar el focus a interpel·lar-nos com a comunitat. Prendre una responsabilitat directa per acabar amb la tolerància social que continua mantenint la idea que hi ha violències que tenen un caràcter privat. Privacitat i violència, intimitat i violència no poden ni han d’anar de la mà. Comprometre’s significa arriscar; arriscar significa poder perdre, poder-se tacar, rebre crítiques.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

En l’època de les reivindicacions socials i l’activisme polític em sembla una perplexitat que aquesta consciència col·lectiva que se suposa que tenim no travessi sempre la consciència individual; no activi sistemàticament la solidaritat amb les persones que tenim al costat. Si bé és cert que no podem traslladar a la ciutadania les responsabilitats polítiques tampoc ho podem delegar tot en les estructures. La vida –i per tant la política– es juga amb els sistemes i al carrer però també a l’entramat diari de relacions personals, veïnals, familiars, laborals... Aquest neoliberalisme patriarcal en què estem instal·lats que ens porta a centrar-nos en la nostra capacitat per consumir i ens orienta a preocupar-nos –només– del que passa a les nostres vides requereix un canvi que no ha d’estar només en els discursos.

Cada vegada que en el nostre entorn quotidià observem o coneixem violències masclistes hauríem de tenir la necessitat d’allargar la mà perquè la persona que la necessiti (una dona adulta, una adolescent, un nen o una nena) pugui agafar-la quan vulgui. Sense jutjar els perquès. Cada vegada que no parem aquestes violències masclistes que no tenen un objecte concret però que degraden les dones en general també les estem exercint. Cada vegada que ens diem una d’aquestes excuses per no exposar-nos i tornar «al que ens toca» estem perpetuant la ‘xacra’.