OPINIÓ

¿Per què viure més i millor és un desastre?

Si la bona política condueix la robòtica, viurem més, en millors condicions i sense desequilibrar els comptes públics

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp11518260 barcelona 7 10 2009    ancianos para reportaje sobre la depr190131163057

zentauroepp11518260 barcelona 7 10 2009 ancianos para reportaje sobre la depr190131163057 / JULIO CARBO

L’inici d’una nova legislatura, i amb aquesta el debat sobre les prioritats dels pròxims anys, torna a posar sobre la taula l’amenaça que l’envelliment  de la població representa per a la sostenibilitat dels comptes públics. Una inquietud generalitzada, però especialment sentida entre les elits conservadores, que, sovint, parteixen d’una lectura simplista d’un assumpte d’enorme complexitat, i al qual ens hauríem d’aproximar començant per canviar de terminologia. Així, convindria abandonar l’ús del terme ‘envelliment’ pel de ‘longevitat’. Mentre que el primer porta una visió negativa, el de longevitat respon amb més precisió al que representa viure més i millor: l’assoliment més gran de la humanitat.

Aquesta esperança més gran de vida comporta múltiples àmbits d’atenció prioritària. Així, la solitud, conseqüència de mutacions familiars i socials; la gestió assistencial, enfrontada a una creixent demanda i una sofisticació i cost més gran dels tractaments mèdics; la pressió sobre els equilibris macroeconòmics; la conveniència de no malgastar el talent de persones forçades a jubilar-se en plenitud professional, o el maltractament físic i psicològic, acompanyat en ocasions d’espoli econòmic, de persones grans, incapaces d’alçar la veu.

En aquest context, els enormes avenços socials assolits en èpoques recents haurien de servir d’estímul per afrontar el repte, fugint de considerar que la longevitat comporta, inequívocament, unes generacions nombroses, demandants d’unes pensions i uns serveis sociosanitaris impossibles d’atendre des dels pressupostos públics. Un pessimisme estimulat per la conjunció en el temps amb una revolució tecnològica que, s’assevera, trencarà el mercat laboral i ocasionarà una fractura social, que deixarà milions de ciutadans al marge del benestar.

Notícies relacionades

Davant d’això, potser convindria recordar què ha passat amb episodis, més o menys similars, en el passat. Així, per exemple, en la dècada dels 60 del segle passat, el sector agrari ocupava més del 40% de la població activa espanyola, mentre que avui amb prou feines n’ocupa el 5%. És a dir, en poc més de mig segle la tecnologia agrària va expulsar el 35% de la població activa total. No obstant, aquesta extraordinària pèrdua d’ocupació va coincidir amb el període de més progrés social de la nostra història. La conclusió sembla evident: la qüestió no és tant la revolució tecnològica en si mateixa, com el ser capaços de conduir-la en benefici de tots. Si la bona política condueix la robòtica, viurem més, en millors condicions i sense desequilibrar els comptes públics.

Per això, hem de començar per assolir grans pactes entre els principals partits per abordar les qüestions fonamentals, aquelles que van des de la progressiva modificació de l’edat de jubilació, adaptant-la a les peculiaritats de cada col·lectiu, a la política d’immigració, ja que sense joves immigrants no hi ha solució possible. Sort al nou Parlament.