Un bon pedaç

El meu amic Juan-José López Burniol, notari de professió, ha estat defensant la necessitat que el conflicte entre Catalunya i el conjunt d’Espanya s’encarrili mitjançant «algun tipus d’acord, que em resisteixo a anomenar pacte, conformant-me que sigui un 'apaño'». Un simple arranjament transitori, el que en català anomenariem un pedaç que encarrili la situació durant un temps, a l’espera que amaini la tempesta. El resultat de les eleccions del 10-N, amb l’emergència de Vox, ha fet que aquest pedaç s’hagi aconseguit primer en la política espanyola.

Sí, el preacord entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias és només un bon pedaç. El PSOE i Podem es van afanyar a tancar en menys de 24 hores el pacte de coalició que no van ser capaços d’aconseguir en gairebé cinc mesos: des de les eleccions del 28 d’abril al reial decret de dissolució de les Corts Generals del 24 de setembre. A la literalitat del text em remeto: defensa la vocació europeista d’Espanya, una política socioeconòmica de tall socialdemòcrata i la normalització de la vida política a Catalunya des del respecte a les regles de joc.

Sánchez, en el terreny econòmic, va posar la bena abans de la ferida en plena campanya per curar-se en salut davant de l’amarga victòria que va obtenir a les urnes: va anunciar que Nadia Calviño, ministra d’Economia en funcions i directora general de Pressupostos de la Comissió Europea (2014-2018), seria vicepresidenta. Un avís per a navegants que aclaria l’horitzó per aixecar el veto a Pablo Iglesias. «El cel es pren amb perseverança», ha escrit el secretari general de Podem i futur vicepresident en una carta a la militància.

Ànima reformista

«El cel no es pren per consens: es pren per assalt», havia exclamat el 2014 en l’assemblea fundacional de Podem. El cel haurà d’esperar. Iglesias ha entrat al purgatori: ha avalat l’ànima reformista de l’anomenada ‘esquerra de l’esquerra’ –Alexis Tsipras– davant l’ànima rupturista –Ianis Varoufakis– que al seu dia es van enfrontar a Grècia. Punt 10 del pacte: «L’avaluació i el control de la despesa pública és essencial per al sosteniment d’un Estat del benestar sòlid i durador. El Govern impulsarà polítiques socials i nous drets d’acord amb els acords de responsabilitat fiscal d’Espanya amb Europa».

Salvat l’escull econòmic –justícia fiscal i equilibri pressupostari– en el camí socialdemòcrata de Sánchez, la crisi catalana s’aborda en l’epígraf anterior sense cap referència al «referèndum legal acordat» d’Iglesias: Punt 9: «El Govern d’Espanya tindrà com a prioritat garantir la convivència a Catalunya i la normalització de la vida política. Amb aquesta finalitat, es fomentarà el diàleg a Catalunya, buscant fórmules d’entesa i trobada, sempre dins de la Constitució [...] Garantirem la igualtat entre tots els espanyols».

Vet aquí el perímetre del pedaç. Com diem en català: «Tota la cera és a l’altar». El sector de l’independentisme que es defineix d’esquerres (ERC) haurà de decidir si abona un «govern progressista» o és arrossegat pel tsunami rupturista de Puigdemont –i d’exdirigents de la mateixa Esquerra– i vota ‘no’ al costat de Vox. La negociació exigeix, des de la perspectiva del president en funcions, reflectida en el pacte de coalició, tres condicions: que el Govern deixi d’aclamar les protestes, activi la taula de diàleg al Parlament i renunciï a la unilateralitat.

La veritat sencera

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

És d’agrair, en aquest context, el manifest Petició pública en favor d’una negociació política sobre Catalunya, rubricat per 235 persones del món de la cultura, el periodisme i l’acadèmia. Sorprèn, no obstant, la segona de les seves constatacions: «Després de la sentència i davant dels greus aldarulls als carrers de Catalunya, el Govern autonòmic català ha sol·licitat establir una negociació amb el Govern espanyol a fi d’abordar el ‘conflicte’. Fins ara aquesta petició no ha sigut atesa». És una afirmació parcial i, per tant, intel·lectualment inconsistent.

Els que vivim a Catalunya sabem que han passat i estan passant moltes més coses, entre les quals, que el president de la Generalitat, en seu parlamentària, no respongui a la pregunta de si avala el repte llançat pels CDR, ‘Independència o barbàrie’. ‘Independència o barbàrie’Aquesta és la veritat sencera. Albert Camus va dir en el seu discurs de Suècia: «La noblesa del nostre ofici s’arrelarà sempre en dos compromisos difícils de mantenir: el rebuig de mentir sobre allò que se sap i la resistència a l’opressió». Intentaré continuar fent-ho. Amb pedaços o sense ells.