La casa de l'esperança

Fa un any, un petit grup de ‘clochards’ va decidir establir-se a la Casa de Cadis del carrer Sardenya de Barcelona. Enmig de la nit, van forçar la porta d’aquest local, propietat de l’ajuntament gadità, que feia una dècada que estava abandonat. A la porta annexa hi havia la casa d’Enric Pons, octogenari, fredolic i solitari, que havia sigut dibuixant de Bruguera i ara malvivia sense estufa i sense poder costejar-se l’electricitat. Els nous inquilins van anunciar a les xarxes socials que el seu propòsit era donar sostre, menjar i higiene a persones sense llar. «¿El barri ple de captaires?», es va preguntar l’Enric. «¿És l’última plaga?» Però malgrat la inicial desconfiança, van ser suficients uns quants dies perquè corregués la veu que aquests nois eren bona gent. L’Enric els va conèixer de seguida. El barri va començar a acostar-s’hi amb curiositat.

El que va descobrir la bona gent de l’Eixample és que aquests okupes no s’ajustaven a l’estereotip dels mitjans de comunicació. Allà no hi havia festes, ni brutícia, ni sorolls ni abusos. Lluny de convertir el lloc en un niu de rates, els seus ocupants les van expulsar. Van arreglar el lloc, van netejar fins i tot darrere de les bombetes i van convertir l’abandonament en un pulcre refugi amb més de vint llits. Hi visc a prop i els vaig conèixer llavors atret per la història de l’Enric, difosa a Twitter pels okupes. Gràcies als seus nous veïns, el vell va passar els seus últims dies de vida amb dignitat i en companyia. Els habitants de la Casa de Cadis li van instal·lar una estufa i van fer una col·lecta de diners per pagar-li l’electricitat. El líder, Lagarder Danciu, se n’anava a berenar amb l’Enric cada tarda.

Enric Pons va morir al febrer a l’hospital, acompanyat en tot moment pel seu nou amic. Des d’aleshores, la Casa de Cadis s’ha convertit per dret propi en un dels projectes humanitaris més importants de la ciutat de Barcelona. Dona empara constant a entre 20 i 25 persones sense ajuts públics de cap tipus. En 12 mesos, més de cent persones s’han allotjat allà, de les quals 34 han aconseguit feina i casa gràcies a la tranquil·litat de saber-se dormint sota sostre. Tot això tira endavant amb entre 200 i 300 euros al mes, més les entregues ocasionals d’aliments i productes de neteja d’alguns veïns. Poques vegades s’ha aconseguit tant amb tan poc.

Notícies relacionades

Una república gaditana i al seu aire a Barcelona

Testosterona antiprocés

La filosofia de Danciu i la resta d’habitants de la Casa de Cadis és senzilla: si et quedes sense feina i sense casa i no tens família que et sostingui, és gairebé impossible que et recuperis. Sense sostre sobre el cap no es pot pensar. Per això, els que ensopeguen van directes a la depressió, i les marques del carrer fan impossible lluir-se en una entrevista de feina. El que ofereixen a la Casa de Cadis és un suport, una pròrroga. El lloc està sempre immaculat i ordenat, tots aporten. Durant el dia surten a buscar-se la vida i a la nit descansen. No és un hotel, sinó una plataforma des de la qual enlairar-se.

El fred dels últims dies està provocant situacions gravíssimes entre les 1.200 persones sense llar que sobreviuen als carrers de Barcelona. Els refugis oficials no donen l’abast i els serveis socials tampoc. Sense la Casa de Cadis, la situació seria encara pitjor. Mentre els seus ocupants miren de negociar amb l’ajuntament de Kichi una cessió temporal que estabilitzi l’ocupació, conviden tots els barcelonins a acostar-se a conèixer-los. Jo també ho recomano des d’aquí. Barcelona seria una ciutat pitjor sense la Casa de Cadis.